Filla del seu temps

Aviat farà un any –el 23 de desembre– de la defunció, als 87, de Joan Didion, precursora del Nou Periodisme amb Tom Wolfe, Truman Capote o Gay Talese. Desconeixedor per complet de la seva obra, arran de la luctuosa notícia em vaig proposar de llegir-ne alguna cosa. En català disposem de L’any del pensament màgic, a Random House, testimoni autobiogràfic de la mort del marit i la filla. Massa trist, potser més endavant.

Optaria per dos altres llibres, encara que en castellà, a la mateixa editorial. Es tracta d’antologies d’articles publicats en revistes com Life, Squire o Vogue. El primer, Lo que quiero decir, prologat per Elvira Navarro, que n’elogia l’estil fresc i imprevisible, fet de frases curtes i directes, seguint Hemingway. De joveneta n’havia mecanografiat diversos relats, per imitar-ne la forma d’escriure.

Justament a l’autor d’El vell i la mar dedica un dels dotze textos aplegats en aquest volum, on el descriu com algú a qui importaven molt les paraules, s’hi ficava a dintre. Sense considerar-se una intel·lectual, perquè es veia incapaç d’abordar la realitat en termes abstractes, conrearia també la ficció narrativa i va signar algunes novel·les, però segons la prologuista si avui ocupa un lloc d’honor al panorama de les lletres estatunidenques és per les seves cròniques, que m’han semblat magistrals.

La segona selecció de qui es declara “filla de la meva època” respon al títol de Los que sueñan el sueño americano, aplega reportatges i assaigs breus sobre la turbulenta societat dels seixanta i setanta, ambientats sobretot a Califòrnia, on havia nascut, si bé de més gran viuria a Nova York, i inclou una semblança de Peggy Noonan, que li escrivia els discursos a Reagan, com el mític The boys of Pointe du Hoc pronunciat el 6 de juny de 1984, amb motiu del quarantè aniversari del desembarcament de Normandia, als peus del monòlit erigit en aquell promontori que s’aixeca per damunt d’Omaha Beach en homenatge als dos centenars de rangers que el van escalar per foragitar-ne els alemanys la matinada del dia D, tal com indica una làpida. Citant el poeta Stephen Spender quan glossa la “lluita per la vida”, l’orador recordava amb emoció aquells joves valents: “Aquests són els homes que van prendre els penya-segats. Aquests són els campions que van ajudar a alliberar el continent. Aquests són els herois que van ajudar a acabar la guerra”.