Roig com una tomata

Els joves d’avui són uns descerebrats.

No com els de la nostra generació, que es xutaven als parcs i anaven a València més encocats que Maradona amb un Kadett per fer la ruta del bakalao.

Totes les velleses lloen el passat i blasmen el present. Totes carreguen el món amb la seva misèria. Ho arrosseguem tot amb naltros. Sèneca i Virgili ja van escriure sobre el vell rondinaire que, brandant el cap, lloa la felicitat dels seus pares i proclama que els homes antics eren plens de pietat. Tots plorem el que hem perdut. No enyorem el passat; enyorem el que érem en el passat, a diferència del que som en el present. Tots pensem que està lligat el cel amb naltros i que es manifesta en la claror dels astres el nostre propi destí.

Quan llegeixes l’últim volum de les memòries de Luis Antonio de Villena (Las caídas de Alejandría, Pre-Textos, 2019) no dones crèdit al desvergonyiment amb el qual explica que, quan feia d’antòleg, dels joves poetes li interessava alguna cosa més que els versos, cosa que ens conta amb pèls i senyals, mai millor dit. Villena viu encara en un món que afortunadament fa molts anys que és mort. Exhibeix una moralitat que en temps de la movida es potenciava i avui avergonyeix. Són gent que s’han quedat 40 anys enrere. Com Antonio Gala, a qui una vegada van repetir dos dies seguits el mateix article en un diari i només hi va haver una trucada de queixa d’un lector: la seva. No: fa 40 anys les coses no eren millors. I de fa un segle millor que no en parlem. Acaben de recuperar un escrit de 1916 (Mediodía, Renacimiento, 2019) en el qual Machado, el gran Machado, l’enorme Machado, diu que “una de las causas del atraso español se debe a que la mentalidad rural y femenina no ha sido aún superada plenamente por el elemento varonil y ciudadano”.

Glups.

L’altre dia Antoni Siurana va dir en una taula rodona a Lleida que el franquisme no li havia prohibit parlar català i que l’alcalde Areny era una bona persona. Produeix una profunda vergonya pensar que quan érem joves aquesta mena de rucades –o les del Borrell que fa el ridícul intentant ridiculitzar Greta Thunberg– ens feien gràcia. I em posa roig com una tomata pensar que és possible que això ho llegeixi la meva filla.