Por a la mort

A la vida hi ha dos grans moments crítics, els més transcendents que hem de superar: néixer i morir. Avui vull centrar-me en el moment de la mort, concretament, en la percepció i anticipació d’aquest esdeveniment vital. Vull parlar-vos de la por a la mort. Un cop més, la interpretació d’aquest esdeveniment vital –per molt que ens obstinem a retardar-lo tant com podem– determinarà la magnitud del benestar o malestar psicològic que provoca.

Per molts la mort és interpretada com el pas a la vida plena o com l’inici d’una nova vida. Són els que afronten la mort des de les creences religioses. La fe en una divinitat personal que ens ha creat per a viure amb ell, per lliure elecció, una vida plena és, sens dubte, un factor psicoprotector clar respecte a la por a la mort. Aquesta fe dona sentit a la vida i garanteix que Déu ens acollirà en el seu regne després de la mort. Desapareix el vertigen davant el no-res i assegura que allò important de la nostra vida –els qui hem estimat– continuaran al nostre costat per sempre.Per molts d’altres, la mort no serà un “to be continued” sinó el “the end” definitiu. Per ells l’afrontament de la mort s’enfoca a través de la filosofia i el pensament. Un dels filòsofs que van operativitzar més el tema de la mort fou Epicur. Aquest filòsof antic conclogué que no hi ha raons per témer la mort. El que ens ha de fer por és el dolor o la malaltia, però no la mort. Perquè quan la mort arriba, la consciència no hi és present. No ens podem imaginar morts, deia, perquè no poden coexistir mai aquestes dues realitats: autoconsciencia i pròpia mort. Expressa bellament aquest pensament, compartit espontàniament per molts ateus o agnòstics, aquestes paraules del poeta Machado: “La muerte es algo que no debemos temer porque, mientras somos, la muerte no es, y cuando la muerte es, nosotros no somos.”Per Epicur l’absència de dolor és la qüestió clau. Seguint aquest raonament i tenint en compte els avenços de la medicina pal·liativa, avui podem afrontar la mort sense por al dolor, amb la qual cosa també des de la filosofia hi ha recursos per afrontar aquest desafiament.

Els estudis científics ens mostren, també, que la vellesa es correlaciona amb una major resiliència davant la mort. Quan hom pot desprendre’s progressivament de tot –capacitats físiques i cognitives, béns materials i emocionals, ego– ajuda la persona a anar acceptant el final amb serenitat. N’hi ha que diuen que la vellesa és anar-ho perdent tot, però és també un temps per guanyar en humilitat, per fer examen vital, per apropar-se més als familiars i amics i per anar preparant-nos resilientment per acomiadar-nos de forma pacífica i serena, amb un punt de sana resignació.Hi ha persones que no són capaces de superar la por a la mort a través de cap d’aquests processos de reestructuració cognitiva o ajuda contextual. Aquest col·lectiu, que per la seva joventut en el moment d’afrontar una malaltia terminal o per un fracàs en les estratègies d’afrontament, desenvolupa una por a la mort desadaptativa, fins al punt d’interferir en les esferes rellevants de la vida. Estaríem parlant aquí de persones amb trastorns com la hipocondriasi o la tanatofòbia. La primera és el temor ansiós i obsessiu a la malaltia que porta a conductes d’autoexploració constants de simptomatologia i a la percepció de poder-ne estar patint una. La tanatofòbia és el temor ansiós i obsessiu per la pròpia mort. Casos com aquests necessitaran un abordatge psicològic específic realitzat per professionals experimentats.