SEGRE
Normes sí o normes no?

Normes sí o normes no?SEGRE

Creado:

Actualizado:

En un sistema en el qual lluitem per les llibertats, aquesta pregunta pot convidar a una resposta ràpida de “com menys millor” i no vull pas contradir ningú sinó simplement fer una reflexió de què passa quan ens falta una estructura clara en diferents àmbits. A les empreses ens hi trobem sovint, i quan l’estructura no està clara tenim desordre, desorientació i angoixa i acabem lamentant-nos amb frases com: “Tu havies de fer...” o “jo esperava que...” Uns esperen treballadors empoderats que agafin el timó i els altres esperen que els diguin com. I com que la falta d’estructura tampoc afavoreix la comunicació, el caos està servit.

Una estructura dona als treballadors línies clares de com actuar davant de determinades situacions i seguretat per poder afrontar els canvis o problemes. Un altre exemple són els nens. Probablement algun cop deveu haver parlat de si cal o no posar-los límits.

Un nen sense límits no sap què s’espera d’ell, ni quin camí triar, ni què fer per sentir-se estimat i acceptat. Límits acompanyats de permisos per a un creixement sa i que persegueix l’autonomia en ser adult. I en política? Per què la irrupció de la ultradreta amb tanta força? Si mirem al nostre voltant, tenim Vox a Espanya, Chega a Portugal, La Lliga Nord a Itàlia, Le Pen a França i inclús l’AfD a Alemanya, un país on era quasi tabú parlar d’identitat nacional.

Hi ha el convenciment que, per primera vegada, la propera generació viurà pitjor que els seus pares, que hi haurà més desigualtat provocada per la crisi econòmica i davant d’aquesta realitat ens tornem més egoistes, intentant preservar el que tenim o el que pensem que podem aconseguir. La immigració també és una de les protagonistes del debat. Tot plegat fa que es deixi de buscar el centre, els punts en comú.

Els votants dels partits d’ultradreta diuen que busquen seguretat i normes: poder anar tranquils pel carrer, res de tanta ideologia de gènere que confon, res d’immigrants irregulars que campen al seu aire i que s’aprofiten del sistema, l’embolic català, etc. En definitiva, que algú posi ordre amb mà ferma i no tantes llibertats.En un altre extrem, ens quedem parats quan ens assabentem que els atemptats al diari Charlie Hebdo o a la sala Bataclan de París els han perpetrat, en nom de l’Estat Islàmic, joves nascuts i criats a França, un país de llibertats. Com és possible que acabin amb les vides dels seus propis veïns? No hi ha un patró familiar o socioeconòmic concret que expliqui aquest fet, el que sí que tenen en comú aquests joves és que busquen una estructura coherent a la seva realitat: han nascut a França, han estudiat i busquen reconeixement i ascens social en un país que no senten que els ho ofereixi.

Perduts i sense rumb, acostumen a trobar una estructura on se senten acollits en l’àmbit religiós i radical en què les normes i els objectius estan clars i, a més, t’ofereixen la salvació. I és que la llibertat va acompanyada de responsabilitat i la responsabilitat, d’estructura. Així doncs, normes sí o normes no?

tracking