Literatura o victimisme
Hi ha una literatura dels homes sobre les dones i una de les dones sobre els homes, però són asimètriques. La primera té segles d’història; la segona, poques dècades de reconeixement. Els homes han escrit durant molt de temps sobre les dones i les han convertides en muses, víctimes, amants o mares. En canvi, la literatura de les dones sobre els homes ha nascut des dels marges i des de la necessitat d’adquirir una veu pròpia. Mercè Rodoreda va escriure sobre homes que aclaparen les dones o desapareixen. Maria-Mercè Marçal va trencar els límits escrivint sobre el desig sense limitacions ni deutes. Rebecca Solnit (Els homes m’expliquen coses) es despatxa irònicament amb els homes que –sàpiguen o no de què parlen– volen explicar coses a les dones i educar-les.
Aquesta dissimetria conviu, en els darrers anys, si repassem les llistes de novetats literàries, amb un fenomen transversal: la inflació del jo ferit. Homes i dones escriuen cada cop més sobre les seues frustracions, els seus desenganys i les ferides que s’han infringit mútuament. S’imposa una mena d’urgència per explicar-se, per compartir el malestar, com si tot allò viscut hagués de trobar redempció en un text que –un cop imprès– ho justifiqui tot. No hi ha res de dolent ni d’innovador, en això d’escriure des de la ferida. Kafka, Dostoievski o Rodoreda ja ho van fer, però hi ha una diferència fonamental entre escriure des de la ferida i escriure només sobre la ferida. La bona literatura transforma, depura i expressa el dolor sense justificar-lo. Els personatges que ens queden no són els més ploraners, sinó els que han fet del dolor una forma de coneixement.
El risc que ara assumim és confondre relat i confidència, literatura i rehabilitació. L’autoficció –interessant quan té mirada crítica– ha derivat, massa vegades, en un espai terapèutic on tot es pot dir, però on no tot s’ha elaborat prou per esdevenir bona literatura. Aquesta sobreexplotació de la frustració és un símptoma d’una època que cerca autenticitat, però s’oblida de mirar el món sense pretendre dominar-lo i d’escriure sense justificar-se sempre.
Com va dir Natalia Ginzburg: “Escriure és com mirar per una esquerda: només veus un tros petit del món, però si mires bé, hi és tot.”
