La nit més curta
Aquesta nit, quan es faci fosc, que serà tardíssim, cremaran les fogueres als carrers. Els nens, entre la innocència i la barbàrie, tiraran petards que produiran petites explosions i olor de pólvora. Els gossos aterrits cercaran refugi a sota el llit. Les platges s’ompliran de gent que s’ajunta per mirar cap a l’horitzó. Al Pirineu baixaran serps enceses per la falda de la muntanya fins a arribar al poble i al sol post de Ciutadella, els cavalls, endiumenjats amb trunyelles a la crinera, entraran i sortiran de cases en què els fillets aprofitaran per fer sa capadeta des de portals i finestres.
És sens dubte una de les celebracions més plàstiques del nostre país. Per als nostres ancestres era un moment importantíssim, els cereals sembrats a la tardor i a l’hivern estaven a punt per ser segats. Ara que vivim desconnectats dels cicles de la natura que marquen les estacions, la cultura popular es manté per tots els que celebren com ho feien padrins i repadrins, o simplement els veïns del lloc que els ha acollit. També aquest solstici d’estiu. I així seguim sent una mica qui érem i ens hi reconeixem. Hi haurà qui s’estimarà més celebrar la nit en la intimitat, potser amb la família, potser amb amics o potser tot sol. I també està bé. O qui no estigui per festes. La d’avui serà una altra nit qualsevol d’insomni. Sentirà la gatzara per la finestra i pensarà que la vida, ves a saber per què, continua a l’exterior. També qui compartirà vespre amb els companys de feina, aquelles persones amb què estem obligats a conviure i compartir part de la nostra vida. I ja se sap que a la feina no s’hi va a fer amics, però definitivament s’hi va més content si s’hi ha pogut travar una bona amistat.
L’escola ha acabat, farem vacances, vacances i malabars, i, amb una mica de sort, disposarem del nostre temps. Queda tot l’estiu per endavant, però a partir de demà el dia s’anirà escurçant, les promeses de la primavera s’han acabat, i això és un recordatori que la vida, com diria Jaime Gil de Biedma, anava de debò. Per això, a la foguera de Sant Joan us proposo cremar-hi les males formes, però sobretot els mals fons. Hi podeu llençar els tòpics, les certeses excessives, les pors irracionals, que s’hi cremin els prejudicis, i enfrontar-vos a l’estiu amb la mirada desarmada i pell permeable a l’alba.
