Santa Tresa
Després del viatge a Itàlia, les amigues es tornen a trobar. Parlen de tot allò que els ha agradat i també d’allò que els ha desplagut. Les anècdotes no s’acaben fins que la Rita etziba a la Dolors: “Que et passa alguna cosa? Fas una mala cara de por.” A causa del cansament, la Dolors té unes ulleres que li arriben al coll i amb un fil de veu explica: “No deixo de pensar que, quan el meu fill petit se’n va anar a estudiar a Barcelona i el gran ja s’havia independitzat, arribava a casa i ningú no m’esperava. Sempre havia dut els meus fills d’aquí cap allà, no em deixaven parar ni un segon. De la casa que havia estat habitualment desendreçada, plena de sorolls, rialles, llàgrimes, moixaines..., ja no en quedava res. En el seu lloc habitava una gran quietud. No us podeu ni imaginar què hauria pogut arribar a donar, per tornar-los a tenir vora meu.
Els meus fills van marxar i jo em vaig quedar amb la companyia d’un silenci tal que podia sentir el soroll dels meus pensaments. Un forat immens creixia dins meu. Vaig trigar dies, setmanes, mesos a treure’m la tristesa de sobre. Però no hi ha cap mal que duri cent anys. I, a la fi, vaig poder entrar a casa sense tristesa ni opressió al pit. A mesura que s’eixugaven els plors, tornava a gaudir de la lluïssor del sol. Arribar de treballar i trobar-me amb l’absència de brogit, va acabar sent un veritable plaer. No haver de córrer i gaudir d’hores lliures per fer el que volgués, va ser una molt més que agradable descoberta.
I si el mal no dura cent anys, el bé tampoc no els dura pas. El meu fill petit s’ha separat i ha optat per tenir la custòdia compartida. Això vol dir que tenen les quatre criatures, dues bessonades de vuit i sis anys, quinze dies cadascun. Ella s’ha quedat a la casa on vivien i ell ha fet cap a casa nostra. La meva vida s’ha convertit en un no viure. El soroll i el desordre tornen a ser els principals eixos de la meva existència. Arrossego criatures amunt i avall tot el dia. La rentadora no para. Faig menjar constantment per a un regiment. El temps que passen amb sa mare no és suficient per poder recuperar-me.”
A mesura que la Dolors explica, la resta d’amigues no paren de riure. L’Emi sentencia: “Ja diuen que cal vigilar amb què li demanem a Santa Tresa, no sigui el cas que ens ho concedeixi.”
