Ramon Guillem

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Ajuntament de Catarroja van organitzar el 25 de març un acte en record d’una de les personalitats més sòlides de la nostra poesia, Ramon Guillem (1959-2024). A més, s’hi va anunciar la decisió de posar el nom de Ramon Guillem a la Biblioteca de Catarroja. Afegim-hi que s’hi va presentar el llibre de Ramon Guillem Carn d’oblit, que havia guanyat, un cop ja mort l’autor, el XIX Premi Ibn Hafaja d’Alzira. Carn d’oblit és una obra mestra, un volum per llegir i rellegir on trobem l’essència del món literari d’aquest poeta fonamental. Escrit davant de la proximitat de la mort, impressiona com hi parla de la llum i dels ocells (“La llum és més llum/ si entra un ocell perdut per la finestra”), de la música (“No mor la música./No pot morir”)... Al poema que obre el volum hi anota amb coratge: “En nàixer el dia/ naix també la mort”. Carn d’oblit transmet la fragilitat que provoca la malaltia que avança: “De nou ha vingut la tristesa/(...)/Enfora la nit és blava” i que accentua la percepció de la fugacitat del temps, expressada amb una imatge d’una insòlita força evocadora, que ens fascina i que ens trasbalsa: “El present és com el llom del gat/ que desitja la carícia,/ però sempre/ és a punt d’esmunyir-se.” Ramon ens hi parla de “l’anhel del mar/ per ser ona perenne”. Conscient “de tanta vida acumulada”, afronta el repte de desprendre’s de si mateix, d’endinsar-se en el silenci del cos (“soc com ombra sense nom”). L’obra de Ramon Guillem, que es nodreix d’una atenta observació i comunió amb la natura, sorgeix d’una radical vocació literària, que ha embolcallat tota la seva escriptura. Com en el cas de Philip Larkin o de Jorge Luis Borges, a Ramon Guillem confluïen les condicions de poeta i de bibliotecari, però a l’home culte i reflexiu, de pensament, hi afegia la seva vigorosa sensualitat valenciana i mediterrània: “Potser és el desig/ l’únic vers/ que ens atorguen els déus.” Ramon Guillem lluitava amb la paraula i aconseguia fer-ne emergir el foc de l’emoció, des de la lucidesa essencial que reflecteix el títol d’aquest darrer volum, però afirmant-se en la tendresa. Conclou: “Sols amb un llambreig/ el cor ha defugit/ la set de cendra del naufragi.”