SEGRE

COLABORACIÓN

En el procés de la mort, si tu no decideixes, algú ho haurà de fer per tu

Coordinadora DMD Lleida

En el procés de la mort, si tu no decideixes, algú ho haurà de fer per tu

En el procés de la mort, si tu no decideixes, algú ho haurà de fer per tuSEGRE

Creado:

Actualizado:

Inici de la legislatura. Esperança que el nou govern ens conduirà cap a millores socials, educatives i de benestar. Molta a feina a fer.

L’aprovació de lleis, i concretament la LORE (Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia) és una de les primeres que estan previstes per ser aprovada si es reuneix el consens necessari un cop presentades les esmenes i fetes les discussions.

El tema de la mort continua sent tabú en la nostra societat, se’n parla poc, hom la vol amagada, perquè així sembla que no existeixi, i no obstant és l’única cosa segura que tothom té en aquesta vida. Forma part del procés vital de tot ésser viu: néixer, créixer, desenvolupar-se i morir.

Ens preparem per a aquest esdeveniment? Ens informem? Ens formem per afrontar-lo?

Quins són els drets del malalt? Com vull morir? Patint? Amb una agonia llarga? O bé desitjo que el dolor físic i el sofriment psíquic em siguin apaivagats mitjançant les cures pal·liatives? La medecina ha avançat moltíssim i actualment el dolor pot controlar-se, ara bé, ningú té dret a imposar la seua forma de veure la mort; compartim la idea que s’ha de tractar el malalt amb els medicaments i les dosis adequades en funció del seu estat, evitant sempre l’acarnissament terapèutic i, arribant, si cal, a la sedació terminal, quan hi ha símptomes refractaris. Això és una bona praxi mèdica. Al pacient que té una malaltia greu, terminal, no li causarà la mort la sedació, aquesta li calmarà el dolor, l’angoixa, el sofriment. La sedació no és eutanàsia.

Des d’aquesta tribuna llancem un prec molt sincer de cara al Departament de Salut, al cos mèdic, per tal que tota la ciutadania tingui accés als PADES, ja sigui en l’àmbit hospitalari o a domicili. Però no sempre les cures pal·liatives són la solució. Agafem l’exemple de Ramon Sampedro, protagonista de la pel·lícula Mar adentro i autor de Cartas desde el infierno (Planeta 2004), que no patia cap malaltia incurable, que gaudia d’un entorn afectiu familiar, tampoc patia un dolor físic insuportable, però ell no volia continuar vivint dins la presó del seu cos. Les cures pal·liatives no tenien res a fer en aquest cas. Després de 22 anys de lluita, amb plena consciència, va morir per suïcidi assistit, amb la col·laboració d’algunes persones amigues. Ja saben el final de la història... condemna, penalització. La llei, que hauria de protegir el bé de la ciutadania, no li va permetre a Ramon realitzar el seu desig dins la legalitat. Mentre les lleis no canviïn estem en la mateixa situació que va viure Sampedro: eutanàsies clandestines, persones que acudeixen a Dignitas a Suïssa, suïcidis violents que no surten a la llum pública...

Ja sé, que la vida és un do, conseqüentment, si és un do, aquesta vida és meua, m’ha estat donada i jo puc gestionar-la i elegir com viure-la i quan acabar-la. S’ha pontificat molt sobre aquest tema: que si els bisbes, que si l’església oficial..., però es parla molt poc de la ideologia de persones com el pare Llimona, el Josep M. Xirinacs i altres persones públiques que, en el seu dia, varen deixar constància dels seus punts de vista sobre la mort lliure. Però abans d’abordar el tema de l’eutanàsia, tractarem sobre el dret que ja tenim conquerit: poder expressar els nostres desitjos sobre el fi de vida, mitjançant el DVA (Document de Voluntats Anticipades) o TV (Testament Vital), reconegut pel Parlament de Catalunya, amb l’aprovació de la Llei d’Autonomia del pacient (2000) i per a l’Estat espanyol (2002) amb la qual es posa en marxa el consentiment informat i el dret a la informació clara, verídica i entenedora per part del cos mèdic al malalt, si aquest la vol rebre. En el DVA hom deixa constància escrita del tractament que hom rebre en l’etapa de fi de vida, o que no es vol rebre, si el pacient no pot expressar-se. Es tracta d’empoderar el ciutadà/ana perquè prengui lliurement la decisió sobre el moment, la manera i fins i tot el lloc on traspassar. Si acceptem que la persona té el dret i la llibertat d’escollir, per quin motiu no se li concedeix aquest llibertat fins al final de la vida?

En un segon terme tractarem de l’eutanàsia entesa com una bona mort quan una persona té una malaltia, greu, incurable, amb molt sofriment i que ha demanat reiteradament ajuda per morir en pau. La LORE, que està al Congrés dels Diputats (no oblidem que és la setzena vegada que es presenta un projecte de llei d’eutanàsia, sense que hagi passat a tràmit), ara, per fi, sembla que té possibilitats de ser aprovada, contempla la situació d’aquestes persones que sol·liciten l’eutanàsia. Tal com està el projecte de llei, és molt “garantista”, no cal tenir por dels seus efectes dolents, atès que els professionals mèdics, molt responsables, tindran bona cura abans d’aplicar una eutanàsia, si aquesta no és completament legal.

Segons sondejos de demoscòpia, un 84% de la societat espanyola està a favor de regular per llei l’eutanàsia: donar a la mort un tractament legal, evitar les eutanàsies clandestines (que també n’hi ha al nostre entorn), evitar suïcidis com el de Francisco Arrabal, malalt d’ELA, en la solitud, i abans que perdés tota capacitat de moviment, a fi i efecte que cap membre de la família pogués ser acusat i castigat com a causant de la mort. O com el més recent de María José Carrasco, en què el seu marit, Juan, és imputat per cooperació al suïcidi, com també evitar que persones hagin d’anar a morir a Suïssa. Un dret no obliga ningú, però sí que protegeix qui l’utilitzi. Si la LORE surt aprovada, algunes persones que reuneixin les condicions podran beneficiar-se’n, però, com és obvi, ningú estarà obligat a fer-ne ús si no vol. Les institucions públiques no han de tutelar tota la vida humana. Al segle XXI, la persona ha de ser responsable i actuar lliurement en funció de les seues creences. Ja n’hi ha prou de paternalisme i de manipulació! Per quin motiu algú (l’estat –mitjançant els nostres representants que són els que voten les lleis–, el metge, l’Església) ha de decidir en quin moment es pot ajudar a morir un malalt que hagi expressat els seus desigs d’acabar ja amb la seua vida? Els avenços tecnològics han de servir per allargar vides, no agonies. Fem ús de l’instrument legal que està a l’abast de tothom, el DVA (Document de Voluntats Anticipades), que ens ajudarà a fer una presa de consciència sobre el fet de la mort i ens donarà tranquil·litat. I si vols una mort digna, decideix-te, perquè, si no, algú ho farà per tu.

tracking