Jo ho faig a la meva manera (Jordi, què em dius que has tret? Un tres?)

A l’alumne emissor d’aquestes paraules, li tinc un afecte especial. M’emociona la ferma convicció des de la qual s’expressa. És dels que moren amb els principis a la mà, dels convençuts que el canvi és un signe de debilitat.

Per què hi ha tants pares, mestres i pares-mestres que creuen que l’autoestima dels seus fills, alumnes o fills-alumnes és el bé suprem que cal preservar deslligant-lo de l’autoconeixement?

A certs nens i adolescents amb reconeguda autoestima alta, tan buscats i valorats en els darrers temps, els trobo un pèl inquietants. Als seus adults de referència, de vegades més.

M’adono que, pràcticament, he crescut i he estudiat sense autoestima.

Vull dir que he crescut i he estudiat sense l’autoestima-concepte planant sobre meu; sense que el temor a la seua pèrdua o al seu debilitament alarmés els meus pares o els meus mestres, que, dit de passada, crec que tampoc en gastaven. Del concepte, vull dir.

Sabeu aquells joves que, sigui quin sigui el punt de vista que triïs per mirar-te’ls, canten com el cul, es presenten als càstings d’OT i es pensen que saben cantar? Tinc una amiga molt sàvia –i mira que és psicòloga– que sempre diu que hi ha coses que te les ha de dir ta mare; no ho ha de fer el veí. Són els teus adults de referència qui t’han d’acompanyar en el teu procés d’autoconeixement i no adobar un autoengany que, més tard o més d’hora, t’acabarà petant als morros. Qui t’estima ha de contribuir que t’estimis; però, per sobre de tot, t’ha de respectar prou per admetre i ajudar-te a admetre que la teua força sempre vindrà del reconeixement de les teues febleses.

És que si li dic que canta fatal li abaixaré l’autoestima. I potser et dirà que no creus en ell, que t’odia, que renega de tu, que li talles les ales, que li arruïnes la vida. Ves que no et digui que li has destruït l’autoestima, perquè és un argument que sona a trastorn i fa créixer el sentit de culpa. Doncs no l’hi diguis, ja l’hi diran els d’OT.

Tornant a l’alumne que ha inspirat aquestes reflexions, d’un temps cap aquí s’ha avingut a introduir certs canvis en el seu mètode d’estudi i la veritat és que se’n surt una mica millor. Ara només li falta encarar el tema No-et-vull-ofendre-però-treballes-poc i crec que ja ho tindrem.