Israel – Palestina: veïns i enemics (eterns?)

L’any 1956, Moshe Dayan, un dels més carismàtics líders d’Israel, feia una confessió a la tomba de Roy Rotberg, un jueu assassinat per un fedaí al kibutz Nahal Oz, a la frontera de Gaza. El general borni, conegut per portar un sinistre pegat negre a l’ull, explicava aquell dia als indignats familiars i amics de Rotberg: “¿Com podem queixar-nos de l’odi visceral que ens tenen? (pels palestins). Porten 8 anys asseguts als campaments de refugiats de Gaza observant com transformem en propietat nostra les terres i poblacions que habitaven ells i els seus pares”.

Dayan es referia a la Guerra d’Alliberament de 1948, que va donar la victòria a Israel contra una coalició àrab de la regió que no va acceptar la partició de Palestina en dos estats, un àrab i un altre jueu, feta per l’ONU en 1947. Aquella primera gran ofensiva àrab contra Israel, com les posteriors desenvolupades fins ara, estava condemnada al fracàs. Després de la victòria, Israel es va consolidar com un nou estat, mentre els palestins perdien territori i els palestins afectats marxaven com a refugiats.

A partir d’aquest moment, les cartes quedaven al descobert. Els dos bàndols optaven pel lema: “victòria o mort”, en un conflicte que ja supera els 100 anys de vida. Tanmateix, el pas del temps ha reforçat la posició d’un dels contendents, Israel, que ha anat guanyant guerres als àrabs amb l’ajut dels EUA i el beneplàcit de la UE, al mateix temps que conqueria nous territoris i expulsava els palestins de les seves poblacions originals; mentre aquests perdien suport dels seus aliats, principalment Egipte, amb els acords de pau de Camp David de 1978, i veien debilitada la seva posició internacional.

Dins l’espiral de violència que ha predominat entre aquests dos pobles veïns, apareix com un parèntesi difícil de repetir la trobada d’Oslo, en 1993, tutelada pel president americà Bill Clinton entre Yasser Arafat, de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP), i Yitzhak Rabin, per part d’Israel, per engegar un procés de pau que acabés amb el reconeixement de l’estat de Palestina.

Les bones intencions d’Oslo no van tardar a descarrilar al bàndol jueu: Rabin fou assassinat per un extremista en 1996, provocant noves eleccions que va guanyar Netanyahu, contrari als pactes. Per acabar-ho d’adobar, quatre anys més tard, el setembre de 2000, el primer ministre israelià Ariel Sharon visitava l’Esplanada de les Mesquites, un lloc sagrat per a l’Islam. Els palestins van entendre la visita com una provocació i van iniciar la Segona Intifada, un aixecament popular contra els israelians, que va iniciar una escalada de violència sense atur.

L’abominable atac de Hamàs i altres grups radicals palestins, el 7 d’octubre de 2023, contra assentaments jueus limítrofs amb Gaza, que van ocasionar uns 1.200 morts i el segrest de 250 ciutadans d’Israel; no justifica una acció bèl·lica sense precedents encapçalada pel primer ministre Netanyahu, que ha assolat Gaza, ocasionant fins al dia d’avui més de 62.000 morts, la majoria civils, entre ells 18.430 nens i més d’11.800 dones, a més de causar uns 159.000 ferits i més de 14.400 desapareguts, cosa que elevarà la xifra de morts molt més.

La desproporció de víctimes entre els contendents, fruit de les diferents capacitats d’armament, fa pensar que l’operació de càstig israeliana cerca quelcom més. Hom pot arribar a la conclusió que pretén l’expulsió definitiva dels palestins de Gaza, un dels dos principals enclavaments territorials que tenen a la regió (l’altre és Cisjordània). Una estratègia que Dayan apuntava en 1956 i que s’ha consolidat amb el pas dels anys com una estratègia o aspiració d’estat. Ian Black, un periodista israelià que es va passar tota la vida estudiant el conflicte entre Palestina i Israel, va arribar a la conclusió, al llibre Vecinos y enemigos. Los cien años de conflicto entre israelíes y palestinos (2024), que no hi havia solució pacífica al conflicte perquè aquests dos pobles veïns, a banda de detestar-se, s’han ignorat (no cal dir que sempre hi ha excepcions entre ambdós bàndols); fins al punt de cercar l’aniquilament de l’enemic.

Els darrers atemptats bèl·lics comesos per soldats d’Israel contra els palestins morts de gana a les cues d’abastiment de queviures mostren la crueltat i la set de venjança d’un poble que al seu dia va patir les atrocitats dels nazis i no ha après la lliçó històrica. Davant un panorama tan ombrívol, a banda de l’ajut, cal proposar una acció conjunta de pressió i sanció internacional contra Israel, que tard o d’hora pugui aturar aquest, per què no dir-ho, genocidi sense precedents en aquest conflicte. Si això succeeix, cal forçar un arbitratge de l’ONU perquè totes dues nacions acceptin i estableixin les fronteres dels dos estats, i, si volen, puguin ignorar-se en pau a partir de llavors.