Un país ferit pels incendis

Al mes d’agost, Espanya va patir l’onada d’incendis més devastadora de la seva història recent, destruint hàbitats de gran valor natural i ecològic: espais naturals protegits i àrees crítiques per a la supervivència d’espècies protegides. Més de 350.000 hectàrees de bosc han quedat reduïdes a cendres, una pèrdua gairebé irreparable per al patrimoni natural i per a la vida de milers de famílies. Els veïns que han perdut les seves cases, els ramaders que han vist desaparèixer pastures i ramats, o els petits establiments hotelers que han quedat buits de visitants són el rostre humà d’una tragèdia que ha deixat un paisatge ferit i silenciós.

Enmig d’aquest drama, el país ha contemplat un espectacle polític lamentable. Els grans partits, en lloc d’unir esforços, han convertit els incendis en una nova arena de confrontació, divisió i enfrontament. Insults, festivals d’egos i deslleialtat institucional han substituït la necessària coordinació. És legítim preguntar-se: per què, en lloc de criticar-se constantment, no han estat capaços de trucar-se i posar-se d’acord? Quan es crema un poble, el sistema fracassa. I cada vegada que els governants es rebolquen en el fang de declaracions, la confiança dels ciutadans en la política s’enfonsa una mica més.

El foc no és només forestal, també és polític. Aquest sectarisme patològic ha generat una descoordinació que ha posat en risc vides i territoris. Els ciutadans n’estan farts, d’aquest lamentable espectacle, en què els representats polítics semblen més preocupats per erosionar l’adversari i buscar els seus propis interessos que per servir la societat. En moments de drama col·lectiu, la ideologia ha de quedar al marge: el bé comú ha de ser l’únic objectiu.

Però no n’hi ha prou amb assenyalar errors. Cal mirar endavant. Els incendis no es poden evitar del tot, però sí minimitzar amb gestió preventiva: neteja de boscos, manteniment de franges de seguretat, reforestació intel·ligent i recuperació del mosaic agroforestal que combina conreus, ramaderia i masses forestals. La pagesia i la ramaderia han de ser reconegudes com a aliades imprescindibles en la lluita contra el foc. Sense una planificació rigorosa i una resposta coordinada, continuarem exposats a tragèdies que el canvi climàtic només farà més freqüents i intenses. Les flames ens han recordat de forma cruel que el bosc, l’economia rural i la vida de molts pobles depenen de la nostra responsabilitat.

Enmig de tanta devastació, hi ha un element d’esperança: la valentia i generositat dels que han lluitat contra els incendis. Els bombers, la Unitat Militar d’Emergències, les brigades forestals, protecció civil, policies, tècnics forestals i voluntaris han estat a primera línia arriscant la seva vida. També els veïns i ciutadans anònims, que amb tractors, cubells o simplement amb les mans han defensat els seus pobles. Ells són els autèntics protagonistes.

I no podem oblidar la solidaritat internacional: l’ajuda europea amb avions i mitjans aeris ha estat clau. La col·laboració entre països ens recorda que els reptes globals només es poden afrontar amb unitat.

El nostre agraïment etern és per a tots ells. Gràcies per la seva entrega, pel coratge i per demostrar que, fins i tot quan les flames ho devoren tot, la humanitat i la solidaritat són més fortes que el foc.

Els incendis han cremat boscos, pobles i somnis, però també han deixat una lliçó: la prevenció i la unitat són l’única resposta possible. No podem esperar la pròxima tragèdia per començar a actuar. I tampoc podem permetre que els incendis polítics continuïn consumint la confiança ciutadana.

El bosc, l’economia rural i la vida de molts pobles depenen del nostre compromís. Les flames ens han ferit, però també ens han donat un nou avís. La societat ha demostrat que sap estar a l’altura. Ara és el torn dels polítics.