Isidro Bango i la Seu Vella

Isidro G. Bango Torviso (Ferrol 1946-Madrid 2025) va ser catedràtic d’Història de l’Art Antic i Medieval en la Universitat Autònoma de Madrid. El seu àmbit d’especialització més destacat va ser l’arquitectura medieval, abordada des de diverses perspectives: la història de la construcció, la funcionalitat espacial i la interpretació historiogràfica contemporània. Sobre aquests temes va publicar una obra de referència fonamental per a l’estudi de l’arquitectura medieval hispana.

Entre els períodes en els quals la seva contribució va resultar més rellevant, sobresurten els seus estudis dedicats a l’arquitectura de l’Alta Edat Mitjana peninsular i la seva aportació a la definició conceptual del que avui coneixem com a arquitectura del Romànic tardà. Amb aquesta etiqueta va englobar els edificis construïts entre els segles XII i XIII, concebuts inicialment sota els paràmetres estilístics del Romànic i finalitzats ja dins del Gòtic, mitjançant la incorporació de voltes de creueria. Aquest procés va implicar necessàriament la modificació i adequació dels suports estructurals als nous modes de concebre aquestes voltes.

En aquest context, la relació de Bango amb Lleida va ser especialment significativa. En 1991 va participar com a ponent en el fonamental congrés dedicat a la Seu Vella de Lleida, una trobada que va transformar per complet la visió acadèmica del conjunt. En la seva intervenció, el professor Bango va demostrar el paper fonamental que exerceix la catedral ilerdenca en la definició del Romànic tardà peninsular, identificant les seves dues fases constructives: el disseny inicial d’una església romànica de tres naus amb un monumental transsepte i una capçalera de cinc capelles alineades, i la seva posterior alteració durant l’obra per a adequar els pilars a la introducció de les noves voltes de creueria, concordes amb els gustos emergents.

L’estudi d’Isidro G. Bango sobre la Seu Vella va marcar una fita en la seva trajectòria bibliogràfica i en la seva consideració dins de la història de l’art.