Els Borja / Borgia

Discorria un temps mític, tempestuós i brillant: el Renaixement. Algunes dates clivellen l’època: 1412, Compromís de Casp, Ferran d’Antequera és elegit rei de la Corona d’Aragó i esdevindrà Ferran el Catòlic; 1453, caiguda de Constantinoble en mans dels turcs; 1492, descobriment d’Amèrica; 1520, excomunió de Luter; 1527, Il sacco di Roma per les tropes de Carles V... Joan F. Mira, historiador valencià, ens acosta a un dels fets més insòlits de la història universal:

-“Pocs precedents hi havia, si n’hi havia cap, d’un llinatge vingut de fora d’Itàlia, vingut del no res, que en cinquanta anys produís dos papes, una dotzena de cardenals, un sant, que s’instal·lés durant mig segle sencer en el centre mateix d’un poder turbulent i que, en arribar al punt més alt, desaparegués de sobte per a caure en la llegenda fosca, la infàmia i en la destrucció de la memòria.”

-“La història d’una família que comença amb un simple clergue, Alfons de Borja, que amb prop de vuitanta anys esdevé el papa Calixt III, aspira a posar un nebot en el tron de Nàpols i en deixa un altre com a cap de l’administració de l’església que, al seu torn, arriba també a papa.”

-“Calixt III no va trigar a fer ús del nepotisme. Va nomenar el seu nebot Pere Lluís capità general dels exèrcits de l’Església. Dels altres nebots, Lluís Joan del Milà va rebre el càrrec de delegat pontifici a Bolonya, mentre que Roderic fou nomenat vicecanceller de la Cúria papal. Ja els havia fet cardenals. Al mateix temps més de 300 catalani (catalans, valencians i aragonesos) van arribar amb càrrecs a Roma.”

-“Roderic, abans de conviure amb Vannozza Cattanei, ja tenia tres fills. Amb ella va tenir Joan, Jofre, César i Lucrècia, aquests dos darrers arquetips renaixentistes del vici i la virtut. El 1492 va ser elegit per unanimitat papa amb el nom d’Alexandre VI.”

-“Alexandre VI no dissimulava la seva relació íntima amb Giulia Farnese, germana del futur papa Pau III, que va construir el fastuós Palazzo Farnese, va convocar el Concili de Trento, va encomanar a Miquel Àngel pintar la Capella Sixtina i va aprovar la Companyia de Jesús, els jesuïtes.”

-“Carles III, rei de França, i els Reis Catòlics lluitaven per la possessió d’Itàlia i, en especial del Regne de Nàpols. Els Estats Pontificis es trobaven en mig. En els combats hi va intervenir Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capità, amb tropes veteranes de la guerra de Granada.”

-“Alexandre VI fou un gran impulsor de la transformació urbana de Roma. En ocasió del Jubileu del 1500 va obrir la Via Alexandrina entre el Castell de Sant’Angelo i la basílica de Sant Pere. En el seu pontificat va rebre La Pietà del jove Miquel Àngel i es va construir el cèlebre Tempietto del Bramant.”

-“César sabia com formar una milícia eficaç, però això exigia finançament. I aquí és on entrava el seu pare, el papa: per exemple, nomenant nous cardenals que pagaven molts milers de ducats pel capel, subhastant les places de redactors de la Cúria o confiscant els béns d’altres barons romans com els Colonna o els Savelli. I també amb la venda massiva d’indulgències.”

-“Niccolò Machiavelli, enviat a Roma pels florentins a negociar la pau, va conèixer César de Borja i va quedar impressionat. Tant César com el papa serien dos exemples inspiradors d’El Príncep.”

-“El 5 d’agost de 1503 el cardenal Adriano de Corneto va oferir un sopar de comiat a César. La llegenda diu que Corneto va emmetzinar Alexandre i el seu fill amb el mateix verí que ells li havien destinat. Sembla, però, que la malària que assolava Roma els va afectar. El papa va morir el 18 d’agost, i tot es va precipitar: saqueig dels apartaments papals, fugida general de cambrers i servidors, i abandonament del cos del Pontífex, que va ser enterrat de forma quasi clandestina. L’ascensió dels Borja havia costat molts anys, la caiguda va ser cosa de dies.”

Vet aquí una història familiar difícil de creure, que ens parla de la lluïssor i la fugacitat de les glòries humanes. Guerres constants, ambició, crueltats, art i religió en un formidable garbuix que és alhora l’apassionant representació d’una època inigualable que encara ens sedueix: el Renaixement italià.