La paraula que crea el poble
President de l’aula d’extensió universitària pere bellmunt de juneda
El discurs no reflecteix la vida: la constitueix. Qui controla el discurs controla l’esdevenir col·lectiu. Aquesta no és una tesi de filosofia del llenguatge –és la clau exacta per llegir el que va succeir a Catalunya els dies 9 i 10 de juny de 2026, quan el papa Lleó XIV va visitar la Sagrada Família i Montserrat i, abans que posés el peu a Barcelona, la batalla pel control del discurs ja estava oberta.
La pregunta sobre en quina llengua parlaria el pontífex no era logística. Era la pregunta fonamental: quin poble crearà el discurs papal? La litúrgia no descriu una comunitat de fidels, la convoca. En nomenar-la, la fa existir d’una manera determinada. Quan es va saber que el Papa parlaria en castellà durant la benedicció de la Torre de Jesús, la indignació no era sentimental: era el reconeixement lúcid que aquell castellà hauria constituït, davant de quaranta mil persones i les càmeres de mig món, una Catalunya sense llengua pròpia. Un poble sense discurs propi és un poble que no es posseeix a si mateix.
La reunió d’urgència que va seguir no debatia la cortesia protocol·lària: debatia l’ontologia col·lectiva. Existirà Catalunya com a subjecte en aquest discurs, o serà una regió de l’Espanya catòlica? El resultat –la presència ampliada del català en tots els actes– va ser una victòria en la lluita pel control discursiu. Però parcial. El Papa va iniciar i acabar en català i va predicar en castellà, dibuixant una jerarquia en la qual el català és el marc protocol·lari i el castellà és el cos del missatge, la llengua en què la fe es transmet de debò. Les entitats crítiques ho van anomenar amb precisió quirúrgica: engrunes. La paraula és exacta perquè revela la mecànica del poder. Les engrunes no alimenten: simulen l’acte d’alimentar. I qui accepta engrunes accepta, amb elles, la gramàtica del poder que les distribueix.
Aquí és on el gest discursiu més precís de la jornada va ser posar a les mans del Papa una reproducció de les Homilies d’Organyà, el text literari conservat més antic en llengua catalana, nascut al si de l’Església del segle XIII. No era un regal diplomàtic: era un argument constituent. La història posada en forma de contradiscurs. L’Església va construir Catalunya en català. La fe en aquesta terra va néixer en català, va predicar en català, va batejar en català. Si el discurs constitueix el poble, aquest document prova que el discurs que va constituir la nació catalana era, en el seu origen, català i catòlic alhora. Reduir-lo ara a protocol de benvinguda no és una actualització: és una amputació de la memòria constituent.
La llengua catalana no és un ornament cultural afegit a una identitat religiosa. És la forma primigènia en què aquesta nació ha pregat i ha transmès la fe. Tot allò que és sagrat per a Catalunya ho és en català, perquè el sagrat d’un poble és sempre el nucli més profund del seu discurs constituent. I un discurs que amputi aquest nucli no el reconeix: el reescriu.
Les estelades que van onejar davant del Papa completen el quadre. Gaudí, que mai no va reivindicar públicament la independència, es convertia en un significant que cada bàndol omplia amb el seu propi relat. Perquè això és el que fan els discursos en competència: colonitzen els mateixos símbols i els fan dir coses oposades. Al fons, hi havia dos discursos constituents negociant simultàniament quin poble sortiria fotografiat aquell dia: el de Roma i el del carrer.
La visita ha demostrat que les preguntes sobre la llengua no són preguntes sobre la cultura: són preguntes sobre el poder. Qui parlarà, en quina llengua i per a quina audiència no descriu una realitat preexistent: la fabrica. El català ampliat en els actes pontificis no va ser el reconeixement d’una realitat lingüística: va ser la creació, negociada i parcial, d’una Catalunya amb veu pròpia en el discurs del poder universal. Parcial, perquè les engrunes no alimenten. El pa sencer –la plena dignitat del català com a llengua constituent del discurs eclesial en la pròpia terra que li va donar origen– és l’única forma en què el discurs pot, amb veritat, constituir el poble que ja existeix.
El silenci sobre qui omple la llengua ja diu tot sobre qui té el poder de crear-la.
