Tornar
MESTRA IPERIODISTA
Sona el despertador a una hora oblidada. Em costa tornar a obrir els ulls. Poso els peus al terra fred i miro de desvetllar-me. No em ve de gust tornar a sentir l’estrès de cada dia, gens ni mica. Per sort, la meva vida quotidiana m’agrada molt. Però no tinc ganes de tornar a patir per arribar puntual ni per tenir-ho tot a punt quan toca.
Tenim un horari i unes vacances privilegiades, però és rígid, això sí. No pots fer tard ni un minut, la fila t’espera. T’has de trobar bé i amb energia: els vint-i-set alumnes són allí davant teu, amb les motxilles penjades i la il·lusió del retrobament dibuixada a la cara. Tampoc no pots estar de mal humor; ells no en tenen la culpa, són canalla. I els has de donar exemple. No n’hi ha prou amb tenir les classes preparades.
Mentre bec el cafè del matí, veig els primers rajos de sol. Sense voler, em ve al cap aquell alumne que llegeix amb dificultat. Aquell altre que duu els seus problemes a la motxilla i no la buida. Les activitats d’escriptura creativa que he revisat aquest estiu per treballar millor l’estructura dels textos i les oracions. I ja em poso en marxa.
Deixo la son a casa. Tornar és sentir-se com un mestre, com una mestra novells. Sentir la inseguretat dels inicis. Sembla que tota l’experiència acumulada al llarg dels anys es faci petita davant els nous reptes del curs escolar que s’estén per davant. Me’n sortiré? Faran menys faltes? Accentuaran bé? Milloraran la comprensió lectora? Com serà la gestió de l’aula aquest any? El grup que em toca serà més o menys adolescent? Faran cas? I les famílies? M’hi entendré?
Cada any ve carregat de novetat.
Mentre condueixo cap a l’escola, vaig repassant mentalment el llibre d’en Francesc Torralba, Anatomia de l’esperança. Esperança no és pensar que tot anirà bé. És creure que caminar per la incertesa val la pena, malgrat tot. Que potser sí que anirà bé. O potser passarà tot d’una manera inesperada i encara més satisfactòria del que imaginava. Que val la pena formar-se, lluitar i esperar.
L’esperança és un mestre l’1 de setembre. Cada any.
Et permet caminar per camins desconeguts. Malgrat aquelles reunions que et fan patir. Aquell company que se’t fa pesat. El cansament que saps que arribarà.
No saps si serà fàcil o difícil.
L’escola és un engranatge digne d’un rellotge suís d’alta precisió. Tot depèn que cada peça funcioni a la perfecció.
Traurem els plàstics que cobreixen els mobles de l’aula i la pissarra. Penjarem cartells a les parets. Repassarem mentalment les llistes d’alumnes una vegada i una altra.
Sense oblidar el conflicte de les samarretes reivindicatives: la groga, la blava.
D’aquí a pocs dies tornaré a baixar al pati. Sentiré el soroll de les motxilles, els nervis dels qui canvien d’etapa, les abraçades després de l’estiu. Faré una respiració fonda abans de dir el primer “bon dia”. Encara no sabré com acabarà aquest curs. Potser aquesta és –precisament– la millor definició de l’esperança.