CRÍTICADEARTE
L’Underground i la contracultura als 70
El Palau Robert de Barcelona, que s’ha destacat per programar unes exposicions realment originals i necessàries, evoca ara l’esclat contracultural de la Catalunya entre el darrer franquisme i el pujolisme. Un període curt que arreu es pot considerar el de la Transició, però que a Barcelona, especialment, es va viure d’una manera molt particular amb fets massius com la manifestació de la Diada del 77, però també de la mobilització per la Llibertat d’Expressió, les Jornades Llibertàries del Park Güell, el Canet Rock, l’obertura de Zeleste l’any 1973 i revistes per a una nova cultura com Ajoblanco i Star, que apareixen el 1974.
Tot això va passar sense la mitologia de la movida madrilenya, i va ser reconvertit per la voluntat de bastir una Catalunya renascuda. Tret de recordar que la làmpada de l’Àngel Jové, de marbre, il·luminava les tauletes de Zeleste i que Gallardo va ser protagonista amb Makoki d’un dels personatges de còmic més celebrats del moment, la presència lleidatana en aquest nou corrent va ser força limitada.
Tot passava majoritàriament a Barcelona, però s’expandia per tot el territori.. Què va aportar aquesta contracultura a la comunitat cultural? És veritat que les preocupacions per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia eren el crit comú de tothom, però tot estava per fer, i mentre els partits polítics s’organitzaven, la joventut va bastir un projecte més col·lectiu, més lligat a la cultura popular que a l’alta literatura, música o arts visuals. La música, per exemple, amb Pau Riba o Sisa, sense oblidar que Riba era el net del gran poeta Carles Riba, o que un fill de Joan Perucho es dedicava també a compondre i tocar.
Si abans la gent es movia per Bocaccio o el carrer Tuset, ara eren els locals del Raval i del Born que convocaven una nova generació. El còmic va transformar la plasticitat de les arts, amb fanzins que es distribuïen marginalment, però que van ser l’escola de Mariscal o de Nazario, i l’ambient performatiu d’Ocaña, reivindicat ara per la seva condició precursora.
Alguns membres de la movida madrilenya vivien llavors a Barcelona, com El Hortelano, Ceesepe o Ouka Lele, i varen dur-se amb ells una experiència aplicada després a Madrid.. Moltes de les obres fetes eren efímeres, o editades en mitjans que poc s’han conservat. Hi va haver intents expositius originals, com les exposicions que feia Mariscal o els vincles que va establir un jove Miquel Barceló amb aquesta nova estètica generacional.
Alguns galeristes barcelonins s’adonaren del que passava, com René Metras, que va obrir les portes a aquests artistes trencadors. Fa la sensació que el que va passar i el que va quedar va ser un brot generacional, més col·lectiu que individual, més intangible que simbolitzat en un autor o una obra.
La seva vocació no nacionalista va topar amb el que va venir després: aquella voluntat reivindicativa de la llengua i de la tradició. Tot i així, negat per aquesta dècada dels vuitanta que havia de venir, ara preocupa adonar-se que d’aquell corrent queda poc rastre, i institucions foranes es dediquen a comprar els arxius dels que encara són vius, i sembla decidit que no es pot passar de llarg i entendre i conservar la memòria.
Aquesta exposició pretén revalorar aquella cultura marginal i promoure’n la classificació i conservació, si és que pot ser. Amb els moviments fluxus i els conceptuals va passar una mica el mateix, i ara formen part de la cultura visual dels anys seixanta.
Resultaria positiu, doncs, pensar en Nazario, en Mariscal, en Pau Riba o en Sisa com a autors bàsics d’una època en la qual Catalunya va poder ensumar la llibertat després de la mort de Franco i va necessitar compartir l’eufòria de manera col·lectiva per tornar després a l’individualisme que va seguir..
