Dickens és feliç; Dickens es consumeix
He fet cas a Philippe Delerm i he fet un Google. He buscat retrats de Charles Dickens quan li quedava poc per morir (us convido a fer-ho, estimats lletraferits). En els últims, Dickens ja no sembla l’home que havia inventat tants personatges, sinó un dels seus: un rostre esgotat, ple de plecs, i una mirada que reflecteix una fatiga fonda i, tanmateix, una obstinació intacta de qui encara vol sortir a escena. Fa una mica d’angúnia. Aquesta és la porta d’entrada d’El suïcidi exaltat de Charles Dickens, joia de Philippe Delerm, traduïda al català per August Rafanell. No és una biografia convencional, sinó el retrat d’un escriptor que necessitava ser llegit, però encara més escoltat. Que el públic rigués, plorés, s’espantés, i el mirés amb aquella devoció que té alguna cosa d’amor i alguna cosa, també, de droga dura. Dickens havia omplert el món de criatures abandonades, pobres, excèntriques, terribles i divertides: l’Oliver Twist que demana una mica més de sopa, el Pip de Grans esperances, els fantasmes d’Un conte de Nadal, la humanitat desbordada d’Els papers pòstums del Club Pickwick. Però, quan ja era un escriptor celebrat, no en va tenir prou amb les novel·les. Va recórrer Anglaterra, Escòcia i els Estats Units fent lectures dramatitzades. Ell sol davant de sales immenses, sense micròfon, fent parlar Pickwick, Oliver, Nancy o Scrooge. Delerm imagina aquella veu i aquell cos convertits en multitud de personatges; hi veu una felicitat absoluta, però també una màquina d’esgotar-se. “Dickens és feliç; Dickens es consumeix.” La paradoxa d’un home que potser només se sentia del tot estimat quan feia vibrar una sala. Delerm relaciona aquesta fam d’aplaudiment amb una infantesa de penúries, la humiliació de la fàbrica de betum, uns pares que el van fer pujar dalt d’una taula per exhibir-lo i una solitud que ni l’èxit ni els diners no podien acabar de tapar. També hi ha Mary Hogarth, la germana jove de la seva dona, morta sobtadament, a qui Delerm converteix en una presència persistent: l’amor prohibit, mai dit, la figura femenina ideal, el dol que no acaba de marxar. L’autor no ho certifica, ho intueix. Aquesta és la gràcia: no es posa mode biògraf, sinó que escolta la tremolor d’un home que encara ens costa d’entendre. Potser per això el llibre no fa mai olor de museu. Delerm hi reconeix una versió antiga –i molt més elegant– de la celebritat contemporània: l’artista que necessita que el públic li torni, en directe, allò que ha posat a l’obra. No és tan lluny de Taylor Swift o de Springsteen, quan la gira deixa de ser només una gira i es converteix en cerimònia de reconeixement mutu. Però Dickens ho feia amb una sola veu i un cos que ja en pagava el preu.
Assaig
El títol pot semblar excessiu, però Delerm no parla d’un desig de morir. Parla d’una manera de lliurar-se fins a l’última gota: escriure, representar, seduir, tornar a pujar a l’escenari quan el cos ja demana treva. Va morir a cinquanta-vuit anys, consumit, sí, però sembla que feliç. Aquest llibret breu fa una cosa difícil: ens apropa Dickens com si, per un moment, encara el tinguéssim davant. Costa no voler escoltar-lo.
