La gran mentida

He volgut perdre el temps escoltant el debat parlamentari sobre la corrupció. Estava interessat a constatar la sobreactuació d’uns i altres en el maquillatge institucional d’una realitat incontestable. De fet, estava fastiguejat abans del debat i molt més després. La preocupació major és el fet que una majoria dels espanyols estan convençuts que la corrupció és un mal tan arrelat en tot l’espectre polític, econòmic, institucional i social, que cal conviure-hi com una plaga irremeiable. Com un sedàs, amb els forats cada vegada més grans i sovintejats, la corrupció deixa passar una part important del nostre futur, perdent-se en la inutilitat de les perversions de cràpules sense remei. Els partits dels treballadors no haurien de representar els interessos dels bancs, de les grans empreses, dels especuladors, ni de tots aquells que no tenen com a patrimoni les seves mans per treballar. El president del govern, que ho és amb el suport de tot l’espectre d’esquerres i altres del sentit comú, ens demostra que el PSOE és també una peça podrida de la maquinària institucional. Sembla que el xantatge es basa a obligar-nos a triar entre el dolent i el pitjor. No és creïble que els tres secretaris d’organització, el darrer tan sols en proposta, hagin estat apartats i assenyalats, no ja per un jutge, sinó pel mateix president Sánchez. Això només ha passat després que els mitjans de comunicació ens hagin mostrat les seves menyspreables vergonyes. Espanta que aquests darrers se sumin en la història a d’altres secretaris d’organització, del PSOE i del PSC, que haurien de ser tan sols un mal record del passat. Demostra això l’absència de rectificació. És incomprensible el nomenament de milers d’assessors polítics, escandalosament ben pagats en un país amb centenars de milers de funcionaris altament qualificats. Encara és més incomprensible el nomenament polític d’intermediaris entre els ajuts institucionals i les empreses. També en la col·locació d’irreductibles partidistes a la presidència del Banc d’Espanya, de la Fiscalia General, entre un llarg etc. que ocupa la totalitat de l’arbitri institucional. Les portes giratòries i la creació d’empreses privades sota el paraigua públic conformen un espectre que els fa poc creïbles.