SEGRE

Creado:

Actualizado:

Explica Woody Allen a l’autobiografia A propòsit de no res que, així com de jovenet s’espolsava de damunt tot allò que li intentaven ensenyar els pares i els mestres, sí que li va “calar fondo” el món de cel·luloide de Hollywood. “L’enormitat que supera la vida, la superficialitat, el glamur fals, però no em penedeixo ni d’un sol fotograma dels que he vist.” I que quan li pregunten amb quin personatge de la seva extensa filmografia s’identifica més, apunta la protagonista de La rosa porpra del Caire, aquella pobra noia que confonia la ficció cinematogràfica amb la realitat. L’actor i director de les ulleres de pasta afirma enyorar com un paradís perdut el barri de Brooklyn on vivia de petit, per les nombroses sales de sessió doble fins on podia anar caminant. Malgrat això, en la seva breu estada a la universitat, suspendria l’assignatura de cinema. Bé, de fet també totes les altres.

Una infantesa paradisíaca davant de la gran pantalla de tela que alguns que ja tenim una certa edat enyorem igualment, com una espècie de setè cel a què ascendíem cada diumenge a la tarda, un mínim de tres hores, per tan sols quatre o cinc pessetes, més la que ens podia haver costat alguna llepolia adquirida a la parada del cacauero de la porta, veient dos llargmetratges seguits (i el No-Do) que ara segurament no ens podríem empassar però aleshores aconseguien de traslladar-nos lluny del nostre dia a dia més aviat trist i tediós i vulgar i molt fred a l’hivern, encara sense tele ni calefacció a la majoria de cases.

Un record que m’ha retornat, omplint-me de nostàlgia, en llegir al diari la notícia de la projecció d’una pel·lícula al meu poble, Arbeca, dissabte de la setmana passada, després de trenta anys. En concret a la sala d’actes, reformada pel consistori a aquest efecte, amb un aforament de 180 butaques, limitat el vespre de l’estrena a 65 assistents per la Covid, dels baixos de l’abadia, que és com els arbequins n’hem dit sempre de la rectoria. L’edifici, que a banda del pis del mossèn havia acollit una biblioteca atesa durant molt temps per la meva tieta Montserrat, va ser construït fa ja mig segle pels veïns, treballant a jova, que vol dir sense cobrar, sota la direcció tècnica d’un paleta jubilat que era mon padrí, també Vidal de nom i de primer cognom: si no vols caldo, dues tasses. En aquest cas: si no vols cine, dos films.

tracking