D’Aitona a Pedralbes

El dia 15 de febrer les tres últimes clarisses de Pedralbes feien les maletes per traslladar-se a una comunitat de l’orde a Vilobí d’Onyar, cloent una història de set segles, que s’haurien celebrat d’aquí a un any, perquè va ser el 26 de març de 1326 quan es posava la primera pedra del monestir que ara quedarà buit, per bé que obert a les visites turístiques, amb un gran claustre de tres pisos, els dos inferiors gòtics, el de dalt renaixentista, i la capella de Sant Miquel que llueix uns frescos pintats per Ferrer Bassa a mitjans del XIV, a més de la monumental tomba bifront en marbre de la fundadora, per un cantó representada com a reina i per l’altre com a vídua franciscana penitent. Estem parlant d’Elisenda de Montcada i Pinós, quarta i última esposa de Jaume II dit el Just (perquè devia ser equànime, no justet o curt de gambals), a qui ella havia demanat, i aconseguit, l’erecció, vull dir la construcció, perquè tampoc no consta que fos impotent, d’un cenobi als afores de Barcelona, prop del poble de Sarrià, en un paratge anomenat Petras albas, això és pedres blanques, el futur Pedralbes, a causa d’una cantera calcària.

Hi ha dos vincles entre aquest Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes i les terres de Lleida. D’una banda, Elisenda havia nascut a Aitona, en 1292, al si d’un poderós llinatge, els Montcada, barons de la vila segrianenca. Gràcies a l’enllaç matrimonial de la noia amb el monarca, el seu germà Ot esdevindria senyor de Seròs i Mequinensa. Sembla ser que Jaume i Elisenda formaven una parella molt pietosa. L’home gastava una salut precària, mentre que la seva cònjuge tenia una personalitat forta i solia intervenir en les decisions de govern, com la supressió dels turments o tortures. Una avinguda i una estació de metro la recorden.

El segon lligam és el poema de Màrius Torres titulat Balada de la reina Elisenda, en què evoca el referit passeig “de Sarrià fins a Pedralbes”, així com les mans, els cabells, la creu, el breviari, el rosari i el “sospir per tota cosa nova, exòtica” d’aquella consort “gòtica”, de nom immortal, per bonic. De fet, la majoria ho eren força, de bells, els patronímics de les primeres 14 monges i 15 novícies que hi conviurien amb l’aitonenca fins a la seva mort al mateix convent, en 1364: Sobirana (l’abadessa), Constança, Alamanda, Saurina, Dolça, Maria, Margarida, Serena...