Amor, honor...

Entre flores, fandanguillos y alegria / nació mi España, la tierra del amor... Així engega la cançó Y viva España, popularitzada entre nosaltres per Manolo Escobar a partir de 1973 i esdevinguda himne nacional oficiós en manifestacions dretanes i estadis on juga la selección, a falta de lletra de l’himne oficial, la fanfàrria aquella de la Marcha de granaderos. Però convé aclarir que no va ser ell el primer a interpretar aquest pasdoble compost en 1971, música del belga Leo Caerte i text en idioma flamenc d’un altre Leo, nom propi de futbolista genial, Leo Rozenstraten, que Nostre Senyor els hagi perdonat, sinó una tal Samantha, cantat abans en flamenc, neerlandès, alemany, noruec, francès, danès i finlandès que en castellà (més endavant ho seria en suec, anglès, àrab i magiar). Entre d’altres perles, la versió que per aquí en coneixem proclama hipèrboles com ara “Sólo Dios pudiera hacer tanta belleza / y es imposible que puedan haber dos” (per sort, és clar, si més no al modest criteri d’alguns catalans a qui una de sola ja ens embafa), o bé “España siempre ha sido y será / eterno paraíso sin igual”, o encara “Y España es la mejor”. En fi, modèstia a part.

En tot cas, no m’acabo de creure la qualificació inicial com a “tierra del amor”. Sempre havia pensat que el distintiu correspon per dret propi, tradició i consens internacional a la veïna França, més en concret a Occitània, bressol dels trobadors que segons sembla es van inventar aquest sentiment romàntic, tal com l’hem entès fins avui (em temo que aviat serà una altra cosa, més freda, prosaica i mecànica, en definitiva pitjor).

Diria que Espanya, més que no pas terra de l’amor, passa per ser la terra de l’honor. Tot allò tan idiosincràtic i arrelat de la hidalguía (la cançoneta en qüestió exalça “esa gracia de hidalgo español”), del “honor mancillado”, del “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”, de les dames d’honor a la cort i a les bodes d’upa o dels drames d’honor de Calderón de la Barca, en què honor és sinònim de casta virtut: “Mira, por Dios, lo que haces, / pues en quien es caballero / el honor de las mujeres / siempre ha de ser lo primero”. N’excloc òbviament Catalunya, on arrosseguem la –mala?– fama de materialistes, pragmàtics i “fenicis”, malgrat que els consellers del govern rebin el títol d’Honorable i de Molt Honorable el president.