Defensa del matrimoni

L’últim dia vaig deixar els lectors a mitges, actitud decebedora també força freqüent en l’àmbit objecte d’aquell article i del d’avui, que no és altre que el connubi (cultisme per designar la unió conjugal), sobretot al llit, sense negligir escenaris alternatius, tal com en poden donar fe quasi tots els beneficiaris o víctimes –depenent d’un balanç que varia sovint–, del vincle antany tan sols sagrat i ara cada cop més burocràtic, impartit per autoritats civils en lloc de les eclesiàstiques que en tenien l’exclusiva.

Hi començava a glossar, al susdit paper, un llibre de Jules Michelet, membre de l’Académie des Sciences Morales et Politiques de París, on aquell intel·lectual havia nascut en 1798, titulat La mujer a la vella edició castellana guardada a la biblioteca del Castell del Remei, impresa al barceloní carrer de l’Arc del Teatre, que a falta de datació explícita es remuntaria a finals del XIX, tenint en compte que l’original va ser publicat en 1860.

A pesar de ser un lliurepensador anticlerical i volterià, en certa manera protofeminista, fins al punt de reivindicar en un altre assaig la rebel·lia de les bruixes, diverses reflexions de l’heterodox acadèmic al text ressenyat podrien ser percebudes actualment com a carques i sexistes, quan de fet res més lluny de la seva intenció, tot i els prejudicis de l’època.

L’obra constitueix una apologia del matrimoni, si bé defugint els arguments conservadors i religiosos habituals. Per què ja no es casa la gent, pregunta l’autor. Segons ell, homes i dones viuen cada vegada més separats, seguint vies paral·leles però aviat divergents, els uns a tot vapor, les altres a poc a poc (el ferrocarril era aleshores una innovació recent), com si no tinguessin res en comú: “De ahí el hogar frío, la mesa silenciosa, el lecho helado”. Si no fos perquè les lleis de successió solien enriquir la vídua, ja ningú no es casaria, com a mínim a les ciutats, arriba a afirmar. La lúcida i impetuosa personalitat de les franceses, que “con sobrada frecuencia dan rienda suelta a sus pasiones”, espantava els fadrins, que en canvi podien satisfer els seus desitjos amb el gran nombre de noies pobres a l’abast, sense que els calgués comprometre o fer cap esforç per aconseguir “lo que tan fácilmente puede obtenerse cada noche”. Així que, per una causa o per l’altra, la majoria de joves restaven solters.