Rebroll que antany fou branca
Segur que a les llistes de llibres més venuts d’aquest Sant Jordi, que ja fa anys que han deixat d’interessar-me, per la deriva més comercial que no pròpiament literària de la festa, no hi figuren les novetats de dos bons amics i veterans poetes de reconeguda trajectòria com Jaume Pont i Josep Borrell, el primer amb Estuaris de foc, el segon amb Crepuscles. Un gènere en general, valgui la quasi redundància, de públic minoritari, si bé exigent, militant, selecte, els “happy few” shakespearians. Llàstima, perquè es tracta de dos volums esplèndids, començant pels títols, el de Pont amb subtítol aclaridor, que delimita el camp de joc d’un vast recull antològic: Eros i Tànatos, això és amor i mort. Bé, amor o sexe. Dos temes amb acusat protagonisme també a l’obra de Borrell: una mort ja pressentida a mesura que envellim, l’amor com a font de nostàlgia però encara anhelat (d’alguna forma el desig perviu fins al final, no sabria dir si per sort o per desgràcia). Amor romàntic i amor físic, tangible, sensual. Amor del cor i amor corpori, amb els cinc sentits, que ens domina i neguiteja; “Mai no entendràs el foc que t’atribola”, admet al poema Estiu de 1968. Bé, no crec que sigui tan difícil: la brasa que revifa en flama quan se’ns encén l’íntim branquilló de carn sense os que rima amb “atribola”.
Però com que el mollerussenc escriu versos lírics i no prosa descarnada, es permet servir-se d’eufemismes, de vegades un punt recaragolats, però ja se sap que el consumidor de poesia ha de fer un esforç suplementari de comprensió i relectura. Per exemple, a Instint de primavera explica: “Febrejo al tou de préssec / del tambor del teu ventre.” Quina manera més delicada, i certament complicada, de referir-se a la plaent circumstància de trobar-se en ple coit, per expressar-ho amb asèpsia.
Sort que de normal se l’entén una mica més, tan sols una mica. A Cirerers en flors hi observem la sentida constatació, que no acceptació, d’una decadència –potser encara no decrepitud però sí dolorosa feblesa– de la virilitat fisiològica al moment crucial: “Com més s’entolla el temps pels badalls de la pell / més migrada la saba del nostre incert rebroll.” Ai, qui l’ha vist i qui el veu, abans tan ufà i poderós, imperatiu i imperial, ara minso lluc o tany o plançó mal regat al capdavall del tronc, sotmès a una cada cop més pansida incertesa...
