SEGRE

Les bretxes financeres digitals

Ramon Morell Economista

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Ramon Morell

Economista


No és habitual reflexionar sobre els efectes negatius que ha comportat l’aplicació de les noves tecnologies en el camp de l’economia, i no exagero si dic que moltes de les perversitats i corrupteles que avui afloren, dia sí i dia també, són filles del món digital. Per no divagar en el nostre argumentari ens centrarem a veure què ha passat en el sector financer, és a dir, en tot allò que fa referència a la circulació del diner i dels actius financers (accions, bons, derivats, opcions, futurs, divises, plans de pensions, fons d’inversió, CDS, CDO, etc.) i el paper que en aquesta digitalització de les finances han tingut les entitats financeres, els bancs.

Com que la globalització es basa en la circulació lliure de capitals i resulta que el diner circula arreu del món sense moure’s del lloc (jo quan faig una transferència, per exemple, el diner no és mou, el diner, físicament, no circula, tot es redueix a una anotació comptable) la digitalització l’hi ha anat de primera per fer molt més grans els mercats i sofisticar la creació de nous actius financers i la seva gestió. I aquí rau la gran diferència que hi ha entre el món real de l’economia, el de les mercaderies, i el món financer, el dels diners. Si venc mobles a l’estranger, encara que l’operació l’hagi fet via ordinador, no tinc cap altra alternativa que posar els mobles en un mitjà de transport fins al domicili del comprador; en canvi, en les operacions d’actius monetaris i financers dono l’ordre via digital i ja he acabat la funció, el diner o actiu no circula, no cal, no fa falta, per tancar l’operació.

La digitalització de les finances ha comportat, fins i tot, la desaparició de mercats, físicament parlant; per exemple, el FOREX, mercat de divises, no existeix realment, és només digital, o el mercat de derivats, opcions i futurs (on es compra, per exemple, el gas rus que tants mals de cap ens genera en el rebut de la llum) només existeix via ordinador. Però és que de canvis molt forts en qüestions més quotidianes també se n’han donat. Els crèdits hipotecaris, els que la gent subscriu per comprar un habitatge, els bancs els converteixen en títols de renda fixa (aquí hi ha un tema judicial important ja que en les escriptures hi consta que el banc no podrà vendre la hipoteca per convertir-la en títols de renda fixa sense l’autorització de l’hipotecat/da, el fet, però, és què la transformació es fa i el/la titular del crèdit ni se n’assabenta perquè religiosament cada més va pagant la quota pertinent).

Aquesta operació financera és legal a Espanya des de finals del segle passat (Llei 19/1992, de 7 de juny, sobre Règim de Societats i Fons d’Inversió Immobiliària i sobre Fons de Titulització Hipotecària). En resum, moltes hipoteques no existeixen com a tals, i encara no estan del tot amortitzades, i serveixen com a garantia de títols de renda fixa que es cotitzen en el mercat de capitals (borses de valors), i si, a més, quan es converteixen en títols el valor total de la hipoteca es trosseja en tres parts es poden arribar a cotitzar en el mercat de derivats (Llei 5/2015, de 27 d’abril de Foment del Finançament Empresarial), en el mateix on es compra el petroli, el gas, el blat, la soja, l’or i gairebé totes les matèries primeres.

L’aplicació de les noves tecnologies en el món de les finances ha comportat també l’aparició d’importants bretxes digitals, al marge de les innovacions descrites. La informàtica té un gran avantatge pel que fa a costos: no només redueix el nombre de treballadors, sinó que concentra el poder i des d’un sol centre es pot dirigir, gestionar, controlar, tots els centres productius de l’empresa siguin on siguin. La banca ha estat la gran beneficiària d’aquesta concentració, els seus expedients de regulació d’ocupació no s’aturen i el tancament d’oficines segueix una espiral que no sembla que s’acabi. El dia que arribi el diner de curs legal digital podran arribar a tancar, si volen, quasi totes les oficines, incloses les de Barcelona i Madrid.

Tant el tancament d’oficines com la desaparició del diner en efectiu obren unes considerables bretxes digitals pels col·lectius de gent gran i famílies amb rendes baixes. Com es manifesten aquestes bretxes? El col· lectiu de renda alta té un accés als serveis bancaris que no tenen els de rendes mitjanes i baixes. Hi ha quatre tipus de banc: la banca personal, que és la normal, la que utilitzem la gent corrent; després, hi ha la banca privada, que és per a clients que tenen uns dipòsits (ha de ser dipòsits en efectiu, no comptabilitza cap actiu financer) de 300.000 € (no hi ha cap norma a l’hora de fixar aquest límit i pot variar segons el banc); la Private Wealth (riquesa personal), que és a partir de 750.000 €, i la High Net Worth (alt valor net patrimonial) a partir d’1.000.000 €. La gent corrent només treballem amb la primera banca, la personal. La segona bretxa és molt més evident, molts municipis no tenen cap oficina bancària i les operacions en els caixers automàtics que queden no són gens fàcils per al col·lectiu de més edat. Aquest procés de tancament és imparable. En els últims set anys, els que van del setembre del 2015 al setembre del 2022, les oficines bancàries a Espanya van passar de 31.429 a 18.110, xifres que representen una disminució del 42,4%, gairebé la meitat.

A la demarcació de Lleida, de les 415 que hi havia el setembre del 2015 hem passat a les 223 del mateix mes del 2022, una pèrdua, doncs, del 46,3%, quatre punts percentuals més que la mitjana espanyola. Hi ha a més la pròxima aparició de la moneda de curs legal digital (s’ha anunciat per a l’any que ve, 2024, el funcionament de l’euro digital, malgrat que aquesta digitalització de la moneda europea no comportarà, de moment, la desaparició oficial del diner en efectiu, desaparició que hauran de passar molts anys per fer-se efectiva) que ajudarà, i de quina manera, aquest procés de tancament d’oficines, amb la qual cosa s’eixamplarà molt més l’esmentada bretxa. I què es pot fer per reduir-la? Mortes les caixes, queda la banca pública. Es va perdre l’ocasió de comptar amb una banca pública que ja quasi es tenia, Bankia, es va preferir vendre-la.

Aquesta seria la millor solució; una altra seria l’aprovació d’unes disposicions normatives que regulessin la no-desaparició de les oficines o atendre la necessitat de serveis per a tothom mitjançant altres mecanismes. La dificultat d’aquestes normes és que s’haurien de consensuar amb la banca. Es correria el perill, si no fos així, d’un recurs al Tribunal Constitucional, per part de la banca, que molt possiblement guanyaria. 

tracking