El país de Mai Més
Des de sempre, la dialèctica entre vida i art ha reportat oceans de reflexions, la majoria interessants, perquè en aquesta cruïlla no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. Catul en va fer una de les seves obsessions reiteratives, perquè va patir en primera persona els atacs furibunds d’aquells que el consideraven un depravat, almenys pel que deixava anar en els seus poemes. Ell sostenia que la moral s’ha de deixar a la porta de l’art quan hi entres: des del punt de vista del creador, la llibertat ha de ser total, sota qualsevol circumstància, un codi estètic en el qual només comptes amb el teu talent per reeixir.
Però, què fem quan la falta de moral sí que embruta directament la vida privada de l’autor i, en conseqüència, empastifa tota la seva obra? Ha passat tantes vegades, que al final la conclusió sembla que sigui no saber res de les biografies. La història de la literatura, per exemple, va plena de pederastes de tota mena i condició, fins i tot alguns n’han fet bandera i lletra, i allà estan les seves obres mestres. No diré noms.
Fa poc, vaig finalment veure (dic finalment perquè hi era reticent) un documental anomenat Leaving Neverland. Aquells que hem crescut amb la música de Michael Jackson, el seu Thriller, el seu Smooth Criminal, el seu The man in the mirror, els seus videoclips memorables, no podrem recuperar-nos mai del que s’hi explica, amb pèls i senyals. Potser va fer bé de morir-se, perquè aquest home infant, depredador sexual, hauria acabat a la presó, o reclòs als jardins de Mai Més, o repudiat. Kevin Spacey, entre tants altres, també ha patit les conseqüències dels seus actes, per molt nimis o justificables que semblin. Ja no gaudirem tant, per molt que ho intentem, de les seves genials composicions a Seven, American Beauty o Sospitosos habituals. O potser sí, però l’ombra és tan allargada. I la consciència funciona com una mar de fons. No calla.
La darrera ha estat retirar de les cantades d’havaneres de Calella El meu avi, l’autor de la qual, que va morir el 2004, ara es relaciona presumptament amb una xarxa de clubs on s’explotaven sexualment menors. No sé on és la frontera, perquè podem cometre injustícies i censurar és una paraula molt lletja. Però sí que sé que saber, fer pública, tota aquesta brutícia immensa implica que la societat avanci. Que almenys els que exploten i fan mal als més febles sentin que són ells, els que tenen la daga al coll. I no a la inversa.
