Always night

Sempre és de nit, o no necessitaríem llum, deia Thelonius Monk. Quan al terrat de la seva concorreguda casa John Coltrane i Miles Davis es van trobar un vespre, el primer va dir al segon “pensava en la música”, i Miles va respondre-li “no pensis, tio, tu toca”. I déu-n’hi-do com van fer-ho tots tres. Potser a Monk no li hauríem de fer gaire cas quan ens parla de la llum i la nit, o a Miles quan ens diu que no pensem, que toquem, perquè algú podria creure que un riu de drogues toves i dures amb poals d’alcohol divers desemboca en mars negres, nocturns, en lloc d’il·luminar-nos amb veritats, però per entre aquests camins hi ha tanta bellesa.

Led Zeppelin va ser un nom inventat i imposat pel productor als Yardbirds, quan aquests tenien entre cella i cella conquistar els Estats Units. Com tantes coses a la vida, el que va començar sent un producte prefabricat va calar, i fins al fons, perquè el geni de tots quatre en els seus instruments respectius era immens, sobretot el de Robert Plant amb la veu i Jimmy Page, l’ànima d’aquell quartet extraterrestre, amb la guitarra. Van saber fondre l’R&B i el rock amb la psicodèlia, i la matèria obscura que cosia les seves notes infinites, transsumpte de les ments més privilegiades i astrals del bebop, va fer que sobrevisquessin també a tota mena de paradisos artificials. Com altres il·lustres que han caminat en el caire del precipici i allà van estar, fins al darrer moment, com David Bowie, Lou Reed o Johnny Cash. Altres encara hi són, fills i nets i besnets de la supervivència, com Eric Clapton o tres dels Stones. Molts van sucumbir, com els de l’insigne club dels 27 (Cobain, Joplin, Morrison, Amy Winehouse, que curiosament va morir bevent, perquè va esprémer massa un cor ja devastat per les tenebres). O Mi-chael Hutchence, que va demostrar que alcohol, cavall, el teu propi cinturó i la soledat d’una habitació d’hotel són una combinació letal. Stuck in a Moment You Can’t Get Out of It. No en surts, de la mort. A John Belushi Cathy Smith, dealer oficial dels grups de l’època, va donar-li una speedball onze vegades superior a la que hauria sigut recomanable i la va palmar en una festa amb Robert De Niro i Robin Williams. La Cathy va estar un any i mig a la presó i els Blues Brothers es van quedar en Dan Aykroyd, que va fer els Caçafantasmes i ara ven vodka en calaveres de cristall.