Lectures d'estiu

Com vaig amenaçar, aquestes vacances he llegit bastant. Heus ací un resum: Jared Diamond em sembla un bon divulgador de coses complexes que, sens dubte, em sobrepassen però que, malgrat això, em sedueixen. L’íntim parentiu de l’espècie humana amb els ximpanzés no només m’ha quedat clar des d’un punt de vista morfològic, sinó també des del conductual. El tercer ximpanzé només és un tastet del que l’obra de Diamond ens ensenya i em sembla pràcticament obligatori continuar llegint-lo.

M’ha agradat molt Las formas del querer d’Inés Martín, guanyadora del darrer premi Nadal. Una novel·la en què l’autora ha buscat reflectir la complexitat dels sentiments d’amor i desamor humans amb una manera d’escriure deliberadament senzilla. D’altra banda, la darrera publicació de Rafael Nadal tanca, en certa manera, el seu cicle familiar amb Quan s’esborren les paraules, homenatjant els seus pares, especialment la mare, que pateix la terrible malaltia de l’Alzheimer, alhora que ens descriu les seves experiències com a avi. Pels que són de llàgrima fàcil com jo, ambdós llibres són imprescindibles. I, finalment, vull destacar-los el darrer llibre de Sánchez Piñol, El monstre de Santa Helena, en el qual hom pensa que es parlarà d’un Bonaparte tardoral i abatut pel pas del temps i les derrotes militars per acabar adonant-se que del que es tracta és de la presentació d’una nova generació dels seus monstres marins, d’intencions criminals i voracitat infinita que acaben sent sempre els protagonistes dels seus relats. Amb aquest autor acabo tenint la impressió, però, que hi posa més pa que formatge. Com si s’anés cansant a mesura que va escrivint i finalment perdés la fe en els seus personatges. Tot i que també podria ser jo qui, a mesura que va llegint les seves palles mentals, se’n cansa i hi perd gradualment l’interès.

De totes les lectures d’estiu, però, la que m’ha trasbalsat més és la darrera novel·la de Michel Houellebecq, Anorrear, que per un cop no ens parla obertament de la crisi política de França –segur que ja la dona per definitiva–, sinó de la crisi personal d’uns quants francesos que viuen i moren sense gaire sentit ni rellevància al terroir, una vida inercial. I aquí em tenen, tan panxo!