Vallmanya, no queden excuses

El passat 10 de juliol el Govern de la Generalitat declarava Casa Vallmanya, a Alcarràs, com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Lloc Històric. Més de 3 (!) anys després que la Iniciativa Popular registrés la petició, es tancava un llarg i feixuc procés, on l’administració ha posat tota mena d’entrebancs, per acabar reconeixent, ara sí, que el valor de la casa era superior al que se li havia atorgat el 2008, quan fou declarada Bé Cultural d’Interès Local.

Cal recordar que la Generalitat, en 1a instància, va rebutjar la petició presentada per la Iniciativa Popular i que els historiadors que s’hi agrupen, tossuts ells, van haver d’escriure el llibre Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià (Pagès editors, 2024), l’original del qual va ser aportat, tal com raja, com a documentació justificativa annexada al recurs de reposició que varen presentar en estar en absolut desacord amb el rebuig inicial de la Generalitat i dels seus serveis tècnics, desconeixedors per complet de les peculiaritats, la història i la importància de la casa i la finca de Francesc Macià. I cal recordar, també, que la Generalitat s’ha negat recentment a incloure en la declaració del BCIN, en una decisió del tot incomprensible, cap dels 6 espais que vàrem al·legar des de la Iniciativa Popular que també havien de ser protegits, a banda de la casa noble: la casa dels Caçadors, les escoles velles, la bàscula, el camí dels xiprers, les escoles noves i els fonaments de les antigues cases dels colons.

Arribats en aquest punt, hom es pot preguntar: i ara què? La declaració garanteix la preservació i l’arribada d’ajudes? La casa ja està salvada i serà museïtzada? La declaració durà el propietari a executar les obres que l’ajuntament li ha requerit i que mai ha executat sense que se l’hagi sancionat? La Generalitat, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament adquiriran la casa com van anunciar, a so de bombo i platerets, el 2023? Doncs la resposta a aquestes i moltes altres preguntes que a qualsevol dels mortals perplexos amb el serial se li puguin ocórrer és no. Rotundament, no.

La salvació de la casa i el compliment dels compromisos són qüestions de simple voluntat política, com ja ho eren abans d’aprovar-se una declaració que pot quedar en pur formalisme simbòlic. En tot cas, sí que és cert que, a dia d’avui, les administracions implicades i la Generalitat en particular, tenen una excusa menys de les moltes que venen encadenant els darrers anys per justificar la seva inacció, quan no connivència amb el procés de desaparició física d’aquesta singular masia i dels valors que representa.

És a la Generalitat, doncs, a qui li toca actuar davant les contínues negligències de l’Ajuntament que no vol fer complir la normativa ni els seus propis requeriments al propietari i que s’està mostrant –incomprensiblement, en ser governat per Junts-ERC, partits que hom pressuposaria interessats en salvar-la– com una administració hostil a la preservació de la casa. Fins ara, el departament de Cultura s’emparava en la no finalització del procés de declaració del BCIN i ens deia que tenia les mans lligades per poder actuar. Doncs bé, ara aquesta excusa ja no hi és i a la Generalitat li pertoca complir l’enèsim compromís adquirit amb la Iniciativa Popular, el d’emprendre les obres d’apuntalament i girar la factura, subsidiàriament, al propietari, tal com estableix la llei. En definitiva, fer allò que l’ajuntament no ha gosat fer per desídia i en no creure’s mai que la casa és un actiu i un atractiu de primer ordre per a Alcarràs i les terres de Ponent. És l’hora que la Generalitat faci complir la Llei de Patrimoni Cultural Català sense més dilacions i, que obri el procés d’expropiació de Cal Macià abans no sigui massa tard i no quedi cap vestigi d’un immoble que, segons el text aprovat: “Està vinculat a esdeveniments de la Generalitat republicana i records de la figura del president Macià, primer president de la Generalitat en època moderna”. No queden excuses, és l’hora d’actuar: paletes a Vallmanya!