D’aquelles noces, aquests confits

Hi havia una vegada un cap de l’oposició que, després de molts i molts anys sent el principal responsable d’haver cronificat la pobresa al carrer –especialment al Centre Històric, aquest del qual tots ens omplim la boca dient que ens comprometrem a millorar–, negava una situació que es repetia cada estiu a cop de manguerades. Quan se li va posar sobre la taula una possible solució, amb finançament provinent d’altres administracions, s’hi va oposar.

No era ben bé el seu model, deia. La realitat era que segons el seu càlcul electoral sortia més rendible posar-hi foc que posar-hi pau.

Aquest mateix cap de l’oposició, minuts després de votar en contra d’una qüestió de confiança, iniciava una ronda de contactes per aconseguir el govern a tota costa. Un govern Frankenstein que sumava el PSC, C’s, una escissió de C’s, un regidor no adscrit i el Comú, que va ser l’únic que hi va posar una mica de sentit comú davant d’un despropòsit d’aquesta magnitud.

Aquests dies, darrere del presumpte debat de pressupostos de la Paeria per l’any 2026 hi ha dos debats de fons, molt de fons: el model de ciutat i els valors. I el debat va, sobretot, de la manera com s’exerceix el poder. De com es governa quan es tenen responsabilitats i de com s’actua quan s’és a l’oposició. Perquè els valors no es proclamen: es practiquen. I queden registrats a l’hemeroteca. I tens mala peça al teler si tens uns valors quan ets a l’oposició i uns altres quan toques poder...

A Lleida avui hi ha dues maneres d’entendre la política municipal. D’una banda, la d’aquells que entenem el govern com un exercici de responsabilitat compartida, de diàleg, de coherència i de respecte institucional. És a dir, el poder per servir el bé comú. De l’altra, la d’aquells que entenen el poder com un objectiu en si mateix, encara que per assolir-lo calgui renunciar a conviccions, fer equilibris impossibles o normalitzar aliances que són inacceptables. És a dir, servir-se del poder.

Els fets són tossuts. Qui avui reclama estabilitat és el mateix que, quan era a l’oposició, va bloquejar sistemàticament qualsevol acord, va atiar l’odi, va personalitzar el conflicte sense límits, es va refugiar fora de la institució per no desgastar-se i va utilitzar totes les eines al seu abast per arribar a l’alcaldia a qualsevol preu: amb la dreta, amb l’extrema dreta o amb qui calgués. El resultat és un govern feble, nascut no d’un projecte compartit, sinó d’una suma de circumstàncies i –cal recordar-ho– amb el menor suport electoral de la història.

Aquesta és la diferència de fons. Uns entenem que governar exigeix límits, coherència i una idea clara de ciutat. Altres entenen que governar és ocupar la cadira, encara que això impliqui desdibuixar qualsevol línia vermella. Uns creiem que els valors són el punt de partida i la brúixola de l’acció de govern. Altres els tenen tan laxes que els adapten segons el moment polític.

Potser per això avui, més enllà del debat pressupostari, en el rostre de l’alcalde s’hi endevina un deix de mala consciència. Aquella que fa mal de panxa. La que obliga a repetir proclames com qui es vol autojustificar constantment. Quan es proclama reiteradament que “no volem ser Badalona” potser és perquè se sap que s’estan assumint maneres de fer que s’hi assemblen massa. El temps, però, ho col·loca tot al seu lloc. I l’efecte bumerang és implacable. Avui som –malauradament– en el mateix punt, però amb els papers intercanviats.

El problema de Lleida no és si hi ha pressupostos avui o d’aquí a trenta dies. El problema és el govern del senyor Larrosa i la seva manera d’entendre i exercir el lideratge: personalista, frívol i basat en el tacticisme constant. Una manera de fer política molt diferent dels alcaldes Siurana, Ros i Pueyo. Convertint la política municipal en un ball on es reparteixen fitxes –i fer-ne bandera com una vedet– entre el centredreta i la dreta.

Nosaltres creiem en una altra manera de fer a la política. Creiem en una altra manera de governar. I posats a fer metàfores dansaires, li proposem a l’alcalde Larrosa que, si vol ballar, esculli com a ball la sardana: fent rotllana, escoltant-se, compartint responsabilitats, combinant passos curts i passos llargs, però sempre junts. Amb projecte, amb valors i amb una idea clara de ciutat. Perquè a l’alcalde no li cal parella, li cal un equip que li digui les coses com són i que el porti al rumb de la sensatesa i del bon govern.

I a partir d’ara què? A partir d’ara, cal que aprofiti aquesta pausa de trenta dies per mirar-se al mirall. Reconèixer els errors. Esmenar. Canviar d’hàbits i adoptar una nova dieta democràtica. Perquè de la mala consciència se’n surt. Però només si hi ha voluntat real de canviar de rumb.

I d’aquelles noces, aquests confits.