Ordre i sentit comú

L’ordre i el sentit comú no són conceptes antics ni autoritaris. Són les bases mínimes perquè una ciutat funcioni, perquè sigui justa, habitable i cohesionada. Sense ordre no hi ha convivència, i sense convivència la ciutat es va desdibuixant fins que deixa de ser un espai compartit. Parlar d’ordre és parlar de respecte, de normes clares i del compromís col·lectiu de complir-les.

L’ordre és el que permet garantir la seguretat, el civisme, la neteja, una circulació ordenada i una administració justa. No és una qüestió ideològica, és una qüestió de sentit comú. Les normes existeixen perquè la llibertat d’un no envaeixi la de l’altre. I només són legítimes si s’apliquen a tothom, sense excepcions ni excuses.

A Lleida, aquesta reflexió no és gens abstracta. Té un nom propi i una realitat incontestable: el Centre Històric. Durant més de quaranta anys, la manca de polítiques valentes i una permissivitat sostinguda han empès aquest barri cap a una degradació extrema. No ha estat un procés inevitable, sinó la conseqüència d’haver tolerat massa temps situacions que mai s’haurien d’haver normalitzat.

Habitatges concentrats en mans de molt pocs propietaris que han especulat durant dècades amb la vulnerabilitat de les persones, edificis sencers abandonats sense cap manteniment, deixadesa institucional i governs locals que han mirat cap a una altra banda. Aquest còctel ha anat expulsant els veïns de tota la vida i ha deixat els que encara hi resisteixen convivint amb una realitat insostenible: carrers bruts, fins a una trentena d’espais convertits en urinaris públics, i edificis sencers dedicats a la prostitució i a la venda de drogues.

Cal dir-ho clar: no es tracta de qüestionar l’existència dels serveis socials, que són necessaris i imprescindibles. Es tracta de recordar que els governs també tenen el deure de garantir la convivència i la dignitat dels veïns que compleixen les normes. De tots els veïns. L’ordre no pot ser selectiu ni tímid.

Quan vam advertir que els pressupostos presentats no millorarien la vida dels ciutadans, no ho dèiem per fer oposició fàcil. Ho dèiem perquè la realitat és tossuda. Molts ciutadans tenen la sensació que avui no viuen millor a Lleida que fa tres, quatre o cinc anys. Hi ha anuncis, plans i titulars, però el dia a dia no canvia. I quan el que es promet no s’executa, es genera desconnexió, frustració i una desafecció política creixent.

El que la gent demana és molt més senzill del que sovint es vol fer veure: una ciutat ordenada, segura i cuidada. Que l’espai públic es respecti, que les normes es compleixin i que l’Ajuntament se centri en allò essencial. Menys promeses grandiloqüents i més gestió del dia a dia. Menys discursos i més fets.

Durant anys, a Lleida s’ha repetit aquella frase resignada de “per a Lleida ja està bé”. No era una expressió d’orgull, sinó el reflex d’una ambició limitada. El problema és que avui ja ni tan sols es diu. No perquè hàgim avançat, sinó perquè molts lleidatans se senten desmotivats i allunyats del rumb que perceben.

Recuperar l’orgull lleidatà és possible. Però no vindrà de grans anuncis ni de projectes que no es materialitzen. Vindrà de recuperar l’ordre i el sentit comú, d’exigir el compliment de les normes, de posar la convivència al centre i de demostrar, amb fets, que governar serveix per millorar la vida de la gent. Lleida té potencial, té gent compromesa i té futur.

Només cal tornar a posar les bases perquè aquest futur sigui compartit, digne i esperançador.