SEGRE

Creado:

Actualizado:

Catalunya, històricament parlant, sempre ha despertat una mena de curiositat que, si l’haguéssim de definir, diríem que es fonamenta en la sorpresa que es manifesta quan es constata que encara sobreviu com a identitat nacional. Sorprèn, fins i tot als que som catalans, per allò que té d’inesperat, d’extraordinari, d’incomprensible i que va més enllà de la lògica. Perquè, si féssim servir les lleis del raonament, tot indica que ja hauria fet anys i panys que ens hauríem extingit. Però la capacitat il·limitada de resiliència, d’una tossudesa persistent, és un factor que ens agermana amb altres pobles del món que s’han negat a desaparèixer. En el volum tercer intitulat The age of revolution, del llibre A History of the English-Speaking peoples, Sir Winston Churchill escriu: “Els catalans induïts a fer la guerra als aliats, i especialment per Anglaterra, i que donaren suport amb una admirable tenacitat a l’arxiduc que anomenaren Carles III, varen ser lliurats, amb frases diplomàtiques molt corteses, a la venjança del bàndol guanyador a Espanya.” Fins ara el miracle de la nostra supervivència ha obrat, malgrat que, com prova el relat del que fou primer ministre anglès, hem iniciat totes les batalles amb un lliri a la mà que, si ara som on som, és perquè sempre les hem perdut. Mentre el rellotge marca inexorablement el pas del temps, el darrer capítol d’aquesta nova derrota s’inicià amb el que alguns analistes de barra de bar van pronosticar com una victòria. Les frases, algunes força originals, s’anaven multiplicant durant tot el procés que ens havia de conduir sí o sí cap a la independència. “Xoc de trens”, “Això caurà de madur”, “Això ja està fet” o “Tenim raó i guanyarem” es repetien com el cogombre mal paït, fins que ens adonàrem que només hi havia un tren que ens venia de cara. I aquest, com ja se sap, era l’estat espanyol. La fugida en desordre d’un exèrcit vençut amb danys irreparables que cap amnistia no podrà salvar (qui tornarà al fill del meu amic l’ull que li van buidar a la concentració de l’aeroport?) va ser el primer indicador que posava llums i taquígrafs a una estratègia política erràtica i sense solidesa. Ja som grandets per saber que amb la raó no es va enlloc i que, després de signar un acord que no té res d’històric, els pobres catalans seguirem fent el viacrucis de rodalies sense veure cap llum al final del túnel.

tracking