Parole, parole

Interpretada per la gran diva de Cremona, Mina Mazzini, i per l’actor genovès, Alberto Lupo, la cantant lamentava el final d’un amor unidireccional i les mentides que havia hagut de suportar mentre ell, un bocamoll de manual, anava lligant tirallongues recitatives. Ella, decebuda, li retreu que mai no canviarà i que les seves paraules són només això, “paraules”. “Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai...parole, parole, soltanto parole...” Una lletra agra de desavinença amorosa amb tocs d’ironia que l’any 1973 els Germans Calatrava van saber aprofitar per criticar descarnadament el desastre de l’economia espanyola incloent aquesta peça musical en un casset d’humor en què també hi havia una versió molt particular del famós Je t’aime... moi non plus que augmentava la temperatura corporal del jovent. Ja se sap que les paraules el vent se les endú riu avall, substituïdes per d’altres que, gràcies a la memòria col·lectiva de peix, continuen engalipant-nos amb pastanagues virtuals. Què se n’ha fet de la “sobirania fiscal”? El barret del mag va treure un conillet i la sobirania va desaparèixer pel forat de l’aigüera. I la proclamació solemne “que a partir d’ara a Catalunya es cobraria per avançat”? I la renda del 2025 que s’havia de recaptar a Catalunya el 2026? Doncs potser la setmana dels tres dijous, ens ha vingut a dir qui fou investit gràcies als 20 cadells d’Esquerra i les 6 rèmores dels Comuns-Sumar. El doble rasurat permanent a la butxaca dels pobres contribuents d’aquest nostre país no té aturador. I com es lamentava un dels personatges de ficció de la Roig, mani qui mani, una sempre es queda de portera. El nombre de venuts a Catalunya cotitza a l’alça i no sembla que la tendència pugui modificar la trajectòria ascendent. Ens costaria trobar una altra nació al món que es fes tantes trampes al solitari i amb una afició irrefrenable de marcar gols en pròpia porta. Som conscients que hem perdut el castell i només ens queda el refugi de la torre d’homenatge? Certament no és poca cosa i encara ens dona marge per capgirar el final de la pel·lícula, però com ho hem de fer quan els teus et disparen per l’esquena? Ensarronats per mentides petites, mentides grans i estadístiques, uns espavilats van esmicolant la paciència dels catalans (no pas la fantasia woke dels vuit milions) maltractats des de fora i malservits des de dins. Però com deu pensar el que viatja a la Xina per somriure als que assassinen la població uigur de Xinjiang, après moi le déluge.