El gran cacic

Segons una de les accepcions recollides a l’IEC, un cacic és aquella persona influent que exerceix un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals. Si hi ha una persona que resumeix millor que ningú tots aquests trets i que els elevà a la seva màxima expressió fou l’advocat, polític i jurista lleidatà Modest Reñé i Melcior, qui va exercir tot el poder de què va ser capaç a tombants de segle XIX al XX a la ciutat de Lleda i a tota la província.

En Modest Reñé i Melcior va nàixer a Almacelles el 1867. Fill d’una família de casa bona i amb nombroses propietats, va poder estudiar dret i muntar-se un despatx al carrer del Carme de Lleida el 1893. Es va casar de ben jove amb una fadrina també de casa bona de Tamarit, amb força terres a la Franja i a Almenar: n’Emília Bañeres i Baida, amb qui va tenir quatre fills, però tan sols una, la Pilar, va arribar a adulta. La resta van morir de ben petits i també la mare, poc després del seu darrer part. En segones núpcies, en Modest es va casar amb l’Emília Quiroga Codina, filla del general Alejandro de Quiroga y de Riaño, amb qui va tenir vuit fills. L’ambient a la família d’en Modest era la pròpia d’un pes pesant de la dreta tradicional caciquil de la zona: una filla casada amb un jutge, un altre capellà, un altre cap d’Hisenda a Lleida i, fins i tot, un dels gendres va arribar a ser veguer episcopal d’Andorra. De ben jove es va voler dedicar a la política i va optar per fer-ho a través de la Diputació de Lleida. Amb 32 anys obté la seva primera acta de diputat provincial el 1899, i continuaria refrendant-la el 1901, el 1903, el 1907 i el 1915. En alguns biennis va arribar a ser Secretari i el 1905 fou elegit president de la Diputació de Lleida fins al 1909. Fou vicepresident entre el 1916 i el 1918 i encara va tenir temps de ser vicepresident de la Comissió Provincial entre 1918 i 1919. En aquella primera etapa a la Diputació fou un membre força actiu en la recerca de fons per continuar les obres del Canal d’Aragó i Catalunya, amenaçades d’aturar-se per manca de finançament. No cal dir que, en tant que terratinent de grans finques a la zona regable, era part interessada que aquell projecte tirés endavant fos com fos. A més dels assumptes relacionats amb l’agricultura, també cal dir que en Modest lluità per tal que Lleida tingués línies telefòniques interurbanes, així com encapçalà la Comissió que va anar a parlar amb el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts per aconseguir que la Seu Vella de Lleida es declarés Monument Nacional, fet que aconseguí amb una reial ordre del 17 de juny del 1918. No tan sols va fer valdre el seu poder a la Diputació de Lleida, sinó que, a més, també va ser nomenat vicepresident tercer de la Mancomunitat de Catalunya pel grup de monàrquics conservadors. Les seves profundes conviccions religioses van fer que el 1918 fundés, amb d’altres terratinents afins, la Federació Catòlico-Agrària de Lleida, una mena de sindicat catòlic integrista creat per apropar les idees més conservadores al món pagès. D’aquesta agrupació en sortirien publicacions com ara La Colmena o Lo Rampill.

A més, en Modest era una persona procliu a participar en institucions lleidatanes com ara la Societat Econòmica d’Amics del País de Lleida, on feu de comptador; la Cambra Agrícola de Lleida, d’on fou vocal i president. Presidí també l’Assemblea Olivatera, l’Assemblea Provincial d’Agricultors i, fins i tot, el concurs de bestiar de Sort de l’any 1931. La seva dèria per controlar nínxols de poder no acaba aquí, ja que també fou vocal de la Junta d’Instrucció Pública de Lleida, tresorer del Col·legi d’Advocats de Lleida, conseller del Consell Provincial d’Agricultura i Ramaderia, vocal de la Cambra Rústica Provincial, vocal de la Junta Provincial de Beneficència i, per si no fos poc, el van nomenar membre del Comitè d’Honor de la Fira de Mostres de Barcelona del 1922.

Per acabar, no tan sols tenia pes en l’àmbit polític, sinó que també va influir –i molt– en l’àmbit judicial. Fou magistrat de l’Audiència Provincial de Lleida des de l’any 1933 fins a l’esclat de la Guerra Civil en què fou destituït de manera fulminant. Acabada la guerra, però, va ser restituït amb tots els honors l’any 1939, esdevenint una peça clau en la repressió franquista de la Lleida de postguerra i referent de la dreta lleidatana, nomenant-se president degà del Col·legi d’Advocats de Lleida i condecorat amb la Creu de Raimon de Penyafort i Comanador d’Isabel la Catòlica. Per si el seu currículum no fos prou ampli, encara va tenir temps d’intercedir en l’elecció del seu cosí Salvador Montiu Reñé com a diputat provincial i llur nomenament com a governador civil de Tarragona en dues ocasions; o la col·locació del seu nebot Josep Reñé Santamaria com a membre de la Cambra Agrícola de Lleida i president de la Comissió Executiva del Canal d’Aragó i Catalunya. En resum, un viu exemple de gran cacic de casa nostra en la seva màxima esplendor.