L'Antònia

T’escriuria mil articles, Antònia. Només el teu desig etern de discreció m’ha frenat. Et dedico aquest amb la sensació que faig tard, la por de no estar a l’alçada i la intenció sincera d’homenatjar una dona que m’ha impressionat des del primer dia fins a l’últim. A tothom, de fet, perquè fa temps que presumim de tu. De com dominaves el Whatsapp, de com aprenies anglès amb una aplicació, de com passaves a èxcel les dades mèdiques... en definitiva, de la capacitat d’abraçar l’evolució per alimentar una gana insaciable d’aprendre. Ha estat difícil citar un llibre que no haguessis llegit i, darrerament, una sèrie que no haguessis vist. Per aquesta curiositat, perquè et sentíem una jove de 91 anys, ens fa ràbia acceptar que perdre’t era llei de vida. Pensaves que havies nascut massa aviat i ho he entès a mesura que ens hem anat descobrint. Amb tendresa has expressat idees fermes, crítiques justes, voluntat de canvi. T’hauria agradat estudiar i sé que, si n’haguessis tingut l’oportunitat, comptaries amb una trajectòria farcida de títols. Però no t’han calgut per demostrar-te sàvia. A Lleida, vas trobar la teua independència com a dona amb veu pròpia lligada a la cultura, al país i a la llengua que tant gaudies amb scrabbles i mots encreuats. De Ponent, et vas endur experiències i noves paraules com l’estopenc que t’entusiasmava per descriptiu. Dels intercanvis lingüístics entre rialles, l’osonenc eixavuiro em recordarà a tu per sempre. Filla i mare orgullosa de família nombrosa, has donat a cada persona el seu lloc. Ens tenies retratats.És per això que totes i tots sentim que hem mantingut una relació especial. Cadascú la seua. Haver-te viscut ha estat un regal, Antònia. Les xerrades, un honor. La confiança, un privilegi. Vas triar, per acomiadar-te, L’època generosa de Joan Margarit. El darrer vers diu que “quan s’ha pogut donar, la mort canvia”. Deu ser cert perquè, també en això, has marcat un camí de serenitat i de dignitat. Si una de les meues sorts ha estat seguir uns ulls blaus, una altra ha estat ser la jove petita –com t’agradava dir– de qui va regalar aquesta mirada cristal·lina al menor dels seus 7 fills. Gràcies, Antònia, per ser una gran sogra, però, sobretot, una dona extraordinària que estimo i admiro.