Un poble de Lleida aixeca el primer minaret musulmà de la demarcació des de l’edat mitjana: “es torna a repetir la convivència entre religions”

La nova mesquita de Seròs, al carrer de la Costa, inclou la construcció del primer minaret que s’aixeca des de l’edat mitjana en el que avui és la demarcació de Lleida, un element arquitectònic que durant diversos segles havia estat característic dels pobles del Baix Segre i de la convivència de cultures i religions que s’hi va produir.

“Des de l’edat mitjana, quan Seròs, Aitona i tot el Baix Segre era de població musulmana, no s’aixecava un minaret”, ni allà ni a la resta del que avui és la demarcació de Lleida, explica l’arqueòleg Joan Ramon González, sobre la torre que corona la nova mesquita de la primera d’aquestes localitats.

La construcció, als peus del turó sobre el qual en l’edat mitjana s’aixecava el castell de Seròs i dalt d’una zona del nucli urbà que durant gairebé un mil·lenni ha estat coneguda com la moreria, torna al paisatge de la zona un element arquitectònic que durant segles hi havia estat característic. “Es torna a repetir la convivència entre cultures i religions, i esperem que novament això sigui per a bé”, anota González.

La nova mesquita de Seròs, que substitueix l’antiga del carrer Rosari, té la porta principal, una obra de forja amb una dotzena de columnes d’estrelles mudèjars (de vuit puntes) a cada fulla, al carrer de la Costa, encara que en té una altra al carrer del Castell. Dins disposa d’una sala d’oració amb capacitat per a un centenar de fidels a la planta del carrer i d’una altra una mica menys espaiosa al primer pis. “A baix resem els homes, la de dalt és per a les dones”, explica un dels usuaris.

Pràcticament finalitzada

L’obra està pràcticament finalitzada a la part interior, encara que a l’exterior, en la qual el motiu mudèjar es repeteix a les finestres del carrer la Granja, queden pendents acabats com l’arrebossat de les parets.

El minaret, d’estructura quadrada o estil marroquí, està completament acabat i té col·locat el yamur, una esfera de color roig de funció decorativa i, segons la tradició islàmica, protectora per al temple. L’skyline des del turó del castell mostra el contrast entre el minaret de la part alta del poble i la silueta de l’església de la Nativitat, un temple a cavall del barroc i el neoclàssic inaugurat l’octubre del 1792 i el campanar del qual s’eleva a quaranta metres d’altura.

L’ús del minaret

“El campanar i el minaret són dos elements d’identitat que destaquen en el paisatge i que tenen una funció comuna com és la de comunicar i convocar la pregària, un mitjançant campanes i un altre amb el cant del muetzí”, indica l’arqueòleg.

Tanmateix, en aquest cas el minaret no pot ser utilitzat per cridar a l’oració els fidels de la mesquita. “Aquest ús està prohibit per la normativa de civisme. La normativa sobre emissions de so no permet ni els cants ni la instal·lació d’altaveus”, assenyala l’alcalde de Seròs, Josep Antoni Romia.

Aquesta situació no ha generat cap tipus de conflicte, ja que l’ajuntament va deixar clara la limitació des del començament del projecte de la nova mesquita. “Ho vaig comentar als responsables fa quatre anys, abans que comencessin les obres de construcció que ara estan a punt d’acabar”, explica Romia. De fet, anota, van preguntar si es podria utilitzar per a això i ja vam advertir que no era possible, afegeix l’alcalde.

Petjada cultural

El minaret evoca una petjada cultural que mai va desaparèixer del Baix Segre, on “la població musulmana va ser majoritària durant tota l’edat mitjana”, assenyala la Gran Enciclopèdia Catalana. De fet, l’expulsió dels moriscos el 1610 es va emportar el 75 per cent dels veïns.

Segles després, a Aitona als anys 70 i a Seròs als 80, amb l’enderrocament d’algunes cases van aflorar exemplars de l’Alcorà i altres documents que havien estat ocultats a les parets. Així mateix, “la conversió era de vegades de portes enfora. Es cremaven llibres, però també es conservaven”, recorda González.