La pressió dels caçadors sobre les senglars reproductores fa créixer els ramats

El constant increment de la població de senglars s’està veient impulsada per un sorprenent factor potenciador: la selecció de les peces que s’abaten en les caceres, entre les quals abunden les femelles de més pes i edat que actuen com a matriarques del grup. Caçar-les afavoreix l’augment de la cabanya al desbaratar així les jerarquies del grup.

Resulta paradoxal que el principal remei previst per frenar la superpoblació per les administracions i alguns actors del món rural tingui l’efecte contrari. I més quan, malgrat la seua aparença sorprenent, es tracta d’un mecanisme descrit pels biòlegs.

“La matriarca mana i controla el procés de reproducció del grup. Morta aquesta, la resta de femelles reproductores entren en zel com a mecanisme de supervivència i la productivitat de senglars creix exponencialment”, assenyala Fapas (Fons per a la Protecció dels Animals Salvatges). “Tendim a abatre l’exemplar més gran”, i això “està produint un efecte rejovenidor en les poblacions”, indica Adecana (Associació de Defensa de la Caça de Navarra). Les “femelles madures, de quatre o cinc anys, exerceixen un efecte inhibidor de la reproducció de les joves”, però si desapareixen, afegeix l’entitat, “totes les juvenils es reprodueixen de forma desordenada. Al final, la població creix massa”.

Els informes del departament d’Agricultura de la Generalitat mostren un equilibri entre mascles i femelles abatuts (per meitats entre els 67.209 de Catalunya, 14.000 a Lleida, del 2024) però amb una clara preferència dels caçadors per les reproductores de més envergadura al segon grup: dos terços de les senglars caçades superen els 50 quilos (més de 4.500 a Ponent) i tot just un 10 per cent no tenia capacitat reproductora. Així mateix, l’augment del percentatge respecte a uns anys enrere apunta a una tendència a l’alça.

Aquest factor, no obstant, se suma als dos principals que afavoreixen l’assentament i el creixement de qualsevol espècie en un medi: la disponibilitat d’aliment, amb gairebé 19.000 hectàrees de panís i més de 44.000 de fruiters a Lleida segons l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), i l’absència de depredadors al concentrar-se els escassos grans carnívors al Pirineu.

A aquests tres factors se’ls afegeix la freqüència més gran d’un segon zel a la primavera. “En la majoria de les poblacions es registra un període de zel principal a la tardor”, encara que “en moltes localitats es produeixen també parts en altres èpoques de l’any”, assenyala la fitxa del ministeri per a la Transició Ecològica sobre aquesta espècie.