L’últim habitant de l'Iran... poble del Pirineu de Lleida: “Està allunyat, però no s'hi viu malament”

A Iran no hi ha aiatol·làs ni guerra. I els sons més intensos són els de la pau silenciosa de la muntanya i el murmuri de l’aigua del barranc. Iran és un nucli pirinenc que acumula paradigmes de l’evolució social i institucional de muntanya en les últimes dècades i que comparteix nom, però no etimologia, amb la teocràcia del Golf. 

La mesopotàmica persa significa “terra d’iranians” i la bascopirinenca, “el poble”. A Iran, a 1.280 metres i abrigat al llevant pels cims de la Tartera i el Corronco, s’hi va per una estreta carretera que arranca a la de la Vall de Boí i que en 4 km acumula més de 60 revolts. Amb una església dedicada a Sant Climent del segle XI, va ser municipi entre 1812 i 1847, quan es va integrar a Llesp al tenir menys de 30 veïns.

Des del 1968 forma part del Pont de Suert, un terme amb 2.381 habitants distribuïts en 24 nuclis més el que li dona nom i enllaçats per una malla de 55 km de camins. L’ajuntament lluita perquè li reconeguin el seu caràcter rural, ja que té una densitat demogràfica (16 habitants/km2) menor que les de Finlàndia o Nova Zelanda. Des dels anys 90, l’única casa oberta és Casa Joanot, encara que una família de Granollers porta uns mesos instal·lant-se en una altra de manera intermitent. L’únic veí que hi viu tot l’any és Josep Jordana, l’últim iranià del Pirineu.

“No s’hi viu tan malament. Està allunyat i cal acostumar-s’hi. Però si ho mires, en poc més d’un quart d’hora ets al CAP del Pont. Ja els agradaria a Barcelona arribar al metge en 20 minuts.”

Ocorre el mateix amb els subministraments: “Compres el que necessites i ho guardes en congeladors, i no et falta de res. Això és el que fem a tots aquests pobles”, explica. Si algun eco de la guerra del Golf arriba a Iran és, com passa de manera generalitzada al món rural pels condicionants de la mobilitat, el de l’encariment dels hidrocarburs. “El cotxe el necessites per a tot”, assenyala. Això és ara, esclar. De nen, ell i els seus dos germans baixaven i pujaven diàriament de Llesp a peu per anar a l’escola.

Ara no hi ha escola, però Iran té els serveis bàsics: electricitat, aigua de boca, enllumenat viari i recollida d’escombraries; també telèfon, per ràdio des que van tallar el de fil de coure, i cobertura de mòbil. La fibra òptica arriba pels 31 pals, pagats pel Josep, que sostenien el cable telefònic, però, en un altre paradigma pirinenc, no hi ha connexió.