La riuada que vaig poder retratar

El títol fa referència al fet que durant la riuada del 1982 gairebé no vaig poder dedicar espai al tema fotogràfic per qüestions de preocupació per la meva família política. Van quedar aïllats al carrer Santa Cecília amb més d’un metre d’aigua al carrer i dins de l’escala fins que els vam rescatar de nit amb el meu totterreny per l’avinguda de les Garrigues amb aigua per damunt de les rodes. Quan el problema de la família va quedar resolt, l’endemà, la riuada ja havia perdut gairebé tot el seu atractiu documental.

La foto que podeu observar avui té una història molt bonica que també s’origina a la xarxa Facebook, i en principi la vaig poder capturar perquè no feia gaire que havíem tancat la nostra empresa, a causa sobretot de la crisi originada per la bombolla immobiliària. En aquell moment jo treballava a casa meva i no em sobrava la feina. Això sí, disposava de més temps lliure. El cas és que per les notícies ja havien avisat que hi hauria una crescuda important en els cabals dels rius Noguera Pallaresa i Segre, però jo no en vaig fer gaire cas. Aquella situació laboral em va fer buscar alternatives per tal de no parar i cada dia, de bon matí, feia els deures de publicar fotos a les xarxes, com em vaig proposar. En despertar-me aquell dia, no tenia ni idea que rebria una trucada que faria que canviés la meva rutina, agafés els estris de captura, trespeus inclòs, i em llancés a l’aventura.

La trucada va ser matinera i venia de Barcelona. Una amiga molt amiga de la xarxa que he esmentat, exmuller d’un molt bon amic meu, em pregunta per telèfon si no me n’he assabentat i no n’he estat al cas. Li pregunto de què i m’explica que els noticiaris que ella ha vist des de Barcelona diuen que hi ha una gran avinguda d’aigua, sobretot a la conca que us he dit, i em pregunta si no havia pensat d’anar a fotografiar-ho. En un primer moment la mandra em va venir a buscar i li vaig contestar que m’ho pensaria. El cas és que un cop penjat el telèfon em va venir el record de la del vuitanta-dos, que sempre vaig lamentar no haver pogut fotografiar per les causes que he explicat, però, així i tot, encara em vaig quedar amb el dubte d’anar-hi o no. Vaig esmorzar, vaig mirar les notícies i un cop fet això, vaig tenir molt clar que no havia de deixar passar aquella ocasió. Tant sí com no, allò s’havia de retratar. A mig matí, un cop vaig tenir l’equip en regla, vaig intuir que la presa de Camarasa seria el lloc més adient i fotogènic per documentar aquest episodi fluvial.

Era un dimecres laborable, vaig agafar el cotxe, ja feia una mica tard i totalment sol em vaig dirigir al meu objectiu. Era un territori que coneixia sobradament. De fet, la meva dedicació de joventut a l’escalada i a la muntanya va propiciar poder capturar aquesta imatge i algunes altres que vaig fer. Llavors encara no havien restringit el trànsit per anar a la central. Des de la covid, els no autoritzats només podem accedir-hi a peu. En arribar a sota de la presa vaig observar amb sorpresa que estava sol. Era lògic: el soroll ensordidor de la remor de l’aigua i la pluja polvoritzada que queia contínuament no invitaven a passejar per aquell territori. La veritat és que feia respecte. Un cop aparcat el cotxe, vaig mirar l’edifici del dispensari, que em portava molts records perquè havia fet uns quants bivacs al peu de la seva paret. Està fora del recinte tancat de la central i encara lluïa el rètol DISPENSARIO. Vaig anar a mirar quines possibilitats tenia de fer quelcom des d’allà. Ràpidament em vaig adonar que l’alçada dels arbres em taparia el punt de vista i tot seguit vaig entendre que, si volia fer una foto adient, m’havia de posar l’equip a l’esquena, endinsar-me en el barranc del Mu i pujar cap a la serra Carbonera, pel camí de les torres d’alta tensió en direcció a l’ermita de Sant Jordi. Aquest camí l’havia recorregut uns quants cops amb la meva Bultaco Sherpa de trial. Ara hauria de superar el desnivell a peu, carregat i sense la garantia de trobar un punt de vista adient.

Jo en aquella època no estava gens prim. De fet, tenia una obesitat important, però malgrat això, tot passant per la vora de l’agulla del Pont Penjat, em vaig enfilar cap amunt fins a arribar al contrafort rocós que discorre pel damunt de les agulles d’escalada que fèiem de joves. Des del camí, els arbustos i matolls em privaven de la visió correcta. Vaig haver de fer un recorregut camp a través travessant tota mena de vegetació enemiga fins a arribar a la vora del precipici del cingle. Un cop trobat el lloc, vaig veure clar que havia pagat la pena l’esforç. Aquesta foto és una de les que van sortir com a resultat d’aquella aventura. Encara recordo la gran quantitat d’aigua i també la remor que omplia tot el congost.

Amb el temps, meditant, em venen dos pensaments. El primer és d’admiració a dos personatges: un, el pintor Jaume Morera i Galícia, que dona nom al nostre museu més important, el qual casualment va néixer cent anys abans que jo i que, acompanyat per un ajudant que dirigia un ruc carregat amb tot el material de pintor, cavallet inclòs, l’últim terç del segle XIX voltava per la serra de Guadarrama, de vegades carregada de neu; l’altre, un gran fotògraf i ecologista americà referent meu, Ansel Adams, que va fotografiar com ningú el parc nacional de Yosemite en blanc i negre, a mitjan segle passat, carregat en el seu cas amb trespeus pesants i càmeres de gran format, normalment amb ajudants, per riscos de difícil accés. Salvant les diferències, em vaig imaginar com si fos un d’ells. El segon pensament és de justícia: agrair de tot cor a la meva amiga, la qual, emulant una encarregada d’agència tipus Magnum Photos, em va posar de ple en l’assumpte. Sense ella, això no hauria estat possible.