ENTREVISTA
Ramoncín: «Als anys vuitanta ja em preguntaven si es moria el rock»
El llegendari cantant madrileny, amb 50 anys de carrera, encapçala el cartell d’aquesta nit (23.00 hores) de la nova edició rockera del Talarn Music Experience
Ramoncín, en un concert a la sala Manolita de Lleida, el 2023.
Aquesta nit no serà la seua primera vegada actuant a Lleida.
No pas, he vingut moltíssimes vegades. De fet, Lleida és un dels llocs on més he actuat i on més còmode m’he sentit. Encara recordo un concert als Camps Elisis de fa anys davant de milers de persones. Tanmateix, sí que és la meua primera vegada a Talarn.
Quin repertori ha preparat per al concert?
Interpretarem cançons de cada un dels discos que he publicat fins ara (disset en total), però també hi haurà algun tema de l’àlbum nou.
El d’avui serà l’últim concert que fem abans de començar la gira Celebración 50/70, amb la qual commemoraré cinc dècades des del meu primer concert i celebraré els meus setanta anys de vida.
Vostè ha vist evolucionar l’escena del rock a Espanya, des que va començar a finals dels 70 fins a dia d’avui. En quin punt estem?
Encara hi ha moltes bandes que toquen en garatges i sales d’assaig que segueixen un model de rock. Tanmateix, no és el gènere que més es difon, cosa que suposa la manera més efectiva de censurar-lo. Poques emissores posen discos que siguin de rock de veritat. I quan penso en els qui quedem de la meua generació, em passen pel cap José Carlos Molina, de Ñu, o Johnny Burning, però soc conscient que molts ja han desaparegut.
Considera que el gènere s’està morint?
Als anys vuitanta ja m’ho preguntaven, però tota la vida he tingut públic en els meus concerts. Ja fossin centenars o milers de persones, però allà estaven. I rara és la setmana en què no vegi gent nova que intenta fer-se un nom en la indústria.
Ha estat substituït per un altre gènere musical?
El trap i el hip-hop de barri han assumit aquest paper reivindicatiu característic del rock, amb missatges compromesos. I quant a l’entreteniment que ofereix, el reggaeton ha passat al davant.
Després de tants anys dedicant-se a la música, què el continua motivant?
Pujar a l’escenari, un lloc màgic per a mi. Ajuntar-me amb la meua banda i que interpretin el que has imaginat prèviament al teu cap no té preu. Però mai m’arrossegaré pels escenaris, el meu entorn sabrà dir-me “ja està”, si jo no puc.
