El futbolista que va sorprendre Di Stéfano

A Alfredo Di Stéfano li van preguntar en una entrevista quins jugadors l’havien impressionat més en el seu pas pel futbol espanyol. Va respondre que Kubala, ‘Luisito’ Suárez i Pepe Granés. El periodista, estranyat, li va replicar que no havia sentit a parlar de Granés. “Tenia altres prioritats a la vida”, va contestar l’astre argentí.

José Granés Pedro (Lleida, 14 de febrer del 1934) ho tenia tot per ser una gran estrella del futbol: físic, rapidesa, intel· ligència, clarividència per llegir els partits, capacitat de desbordament i gol (rematava amb els dos peus i tenia també una gran rematada de cap). Als 18 anys, amb tan sols un partit jugat a la Unión Deportiva Lérida, en la

temporada 1951-1952, a Segona Divisió, el Reial Madrid de Di Stefano es va fixar en ell. No va arribar a jugar cap partit oficial (en aquella època no estaven permesos els canvis) tret d’un amistós, encara que va guanyar la Lliga d’aquell any. Però va arribar a sorprendre per les seues característiques l’astre argentí que poc després lideraria el Madrid per guanyar cinc Copes d’Europa consecutives: les rabones, ruletes o passades d’esperó no tenien secrets per a ell. Antonio Gausí, un altre il·lustre del futbol lleidatà, que va compartir amb ell vestidor al vell Chamartín, explicava que, després dels entrenaments, Granés i Di Stéfano es quedaven sobre la gespa per jugar-se l’aperitiu. Pagava el que menys encertava amb la pilota, des de diferents punts del camp, a la creu d’una porteria. La majoria de les vegades guanyava Granés. Di Stéfano sempre deia als periodistes que, amb Kubala i Luisito Suárez, Granés era el jugador que més l’havia impressionat en el futbol espanyol. Preguntat per què, a

diferència dels dos jugadors del Barcelona, a Granés no el recordaven, el crac argentí responia: “Perquè tenia altres prioritats a la vida.

I és que, bohemi, díscol i poc amant de la disciplina, a Granés li agradava la nit i la dolce vita, cosa que li va impedir triomfar, perquè ell no va voler, en el futbol d’elit. A Lleida, per exemple, recorden com s’atansava al pati del col·legi Maristes d’Anselm Clavé per jugar al futbol amb els alumnes, o com un diumenge va fallar un penal a propòsit perquè estava enfadat amb l’entrenador.

I a l’Europa, on l’esmenten com a “Gran Mestre” i el millor jugador que mai ha vestit la samarreta escapulada, asseguren que era tan presumit que, quan rebia un cop, no es recolzava mai sobre la gespa si abans el massatgista no col·locava una tovallola per poder reclinar el cap. Després del seu pas pel Reial Madrid, va jugar al Betis, Castelló, Hèrcules –a Primera–, Terrassa, Condal, Europa, Mallorca i Reus, on va penjar les botes l’any 1966. Però, malgrat no durar gaire en cap equip, els aficionats que omplien les grades de l’Heliòpolis sevillà, La Viña alacantina, el Cerdenya barceloní o el Lluís Sitjar mallorquí, es posaven dempeus per aplaudir les seues genialitats.

Es jugava l’aperitiu amb Di Stéfano a veure qui encertava més vegades la creu i sempre guanyava ell

Al Betis va fer història el seu debut amb la samarreta verd-i-blanca el 18 de gener del 1953. El club militava a Tercera divisió i amb Jerez i Cadis lluitava per l’ascens a Segona. Cedit pel Reial Madrid, es va enfrontar a l’Úbeda, que va golejar 11-0 marcant dos gols i meravellant una afició que, des d’aleshores, el va considerar el seu ídol. No obstant, aquella mateixa temporada acabaria jugant al Castelló a causa del seu conflictiu caràcter.

Al Lérida, Granés va militar en tres etapes diferents: la temporada 1951-1952, a Segona, amb un sol partit jugat –va debutar amb 17 anys–, però prou per cridar l’atenció de Bernabéu; en la 1954-1955, també a Segona, amb vint partits jugats i cinc gols, i en la 1960-1962, ja a Tercera, amb 35 partits jugats, entre les dos temporades, i 11 gols. Pepe Granés, als 83 anys, viu ara dels records a la residència Santiago Rusiñol, plaça Doctor González Bueno, 16 baixos, d’Aranjuez.

Deu equips en quinze temporades en actiu

UD Lérida

1951-1952 Segona

Terrassa

1956-1957 Segona

Reial Madrid

1952-1954 Primera

Condal

1957-1958 Segona

Betis

1953-1954 Tercera (cedit)

Europa

1958-1959 Tercera

Castelló

1953-1954 Segona (cedit)

Mallorca

1959-1960 Segona

UD Lérida

1954-1955 Segona

UD Lérida

1960-1962 Tercera

Hèrcules

1955-1956 Primera

Reus

1962-1966 Tercera

El debut amb la samarreta blanca, en un amistós La primera i única vegada que Pepe Granés va jugar amb el Reial Madrid va ser el dijous 29 d’octubre del 1953, en un amistós que l’equip blanc va disputar a Villanueva de la Serena davant del Vilanovense, que va derrotar per 2-4. Granés no va marcar cap gol, però va jugar els 90 minuts. Poques setmanes després, va ser cedit al Betis. L’alineació titular va ser la formada per Juanito; Becerril, Campo, Cabrera, Granés, Narro, Sobrado, Vázquez, Marsal, Rodríguez i Gento. També van jugar Cosme, Alvarito i Mata.

Detalls

El seu caràcter bohemi i díscol va frenar la carrera esportiva del futbolista lleidatà, que al fitxar amb 18 anys pel Reial Madrid semblava no tenir sostre. 

Els historiadors del Betis encara recorden meravellats els partits de Granés en els quals posava dempeus les atapeïdes grades del vell Heliòpolis.

A l’Europa, on va jugar la temporada 1958-1959, encara l’esmenten com el jugador més gran que mai ha vestit la samarreta escapulada