La molècula de l’emoció i la supervivència

Si hi ha una hormona en el top de la fama, aquesta és l’adrenalina, també coneguda com a epinefrina. Però, què és exactament i per què és tan vital per a la nostra supervivència?

Imagineu per un moment els nostres avantpassats rodant per la sabana. De sobte, es troben amb un lleó. No hi ha temps per pensar ni deliberar. En aquests instants, el cos ha de reaccionar immediatament per lluitar o fugir. Aquí és on entra en joc l’adrenalina, la nostra antiga i eficient “alarma d’emergència”. Aquesta molècula és el missatger químic que activa la resposta de “lluita o fugida”, un mecanisme de supervivència innat que hem heretat de l’evolució.

La història de l’adrenalina en la medicina és relativament recent. A principis del segle XX, els científics van començar a desxifrar com el nostre cos responia a l’estrès. Va ser l’any 1901 quan el químic japonès Jokichi Takamine, treballant als Estats Units, va aconseguir aïllar per primera vegada l’adrenalina en la seva forma pura, des de les glàndules suprarenals d’animals. Aquesta fita va ser un pas gegant, ja que va permetre entendre millor com funcionava i com podria ser emprada amb finalitats mèdiques. Poc després, el 1904, un altre científic, Friedrich Stolz, la va sintetitzar en un laboratori, confirmant la seva estructura i obrint la porta a la seva producció artificial.

Quan el cervell detecta un perill o una situació estressant envia un senyal a les nostres glàndules suprarenals que alliberen adrenalina al torrent sanguini amb efectes gairebé instantanis. El cor s’accelera per subministrar oxigen i nutrients als músculs. La respiració s’aprofundeix per captar més oxigen. Els vasos sanguinis es redistribueixen i la sang es desvia dels òrgans menys essencials (com l’estómac) cap als músculs, el cor i el cervell, on és més necessària. Les pupil·les es dilaten per captar més llum i millorar la visió. El fetge allibera glucosa que és energia addicional disponible immediatament per als músculs. Es redueix la sensació de dolor per poder continuar funcionant fins i tot amb lesions.