Jaume Oliver: “Avui, la gran literatura, fins i tot de comèdia, és la que es fa a les sèries”

Pot semblar una novel·la de ciència-ficció però, en realitat, aquesta només és una capa. Crònica desordenada de Ciutat Antiga (Pagès Editors) és el debut literari amb el qual el periodista mallorquí amb lligams lleidatans Jaume Oliver homenatja aquells pobles que “tenen una revolució pendent”. I ho fa a través de la història de la seva ciutat, pensant en la pel·lícula Blade Runner i a través d’una distopia en què després de 114 dies de pluja sense aturador, una malaltia afecta edificis i persones. Per això, els humans defugen la natura i construeixen un món de túnels de vidre on viure. Només una ciutat planta cara a aquest món apocalíptic: Ciutat Antiga. Palma.

Com va néixer?

La tenia al cap feia anys. Parteix de Les cròniques marcianes de Ray Bradbury. Tots tenim un llibre que ens ha impactat, un primer títol que ens ha fet lectors, i en el meu cas és aquest. Em va marcar molt d’adolescent.

és com un recull de contes lligats entre ells. Parlen de la colonització de Mart, d’un senyor que no pot respirar perquè a l’atmosfera no hi ha prou oxigen i es dedica a plantar arbres. La terra és molt fèrtil i d’una nit a l’altra neixen milions d’arbres i pot respirar. Era una història que sempre m’havia donat voltes.

Al final, però, és anecdòtica.

Sí. Sempre m’ha obsessionat que una història tingui versemblança i vaig anar creant com una bastida entorn a aquesta trama de ciència-ficció perquè em resultés creïble. I a mesura que l’anava escrivint em vaig adonar que estava explicant la història de la meva ciutat, de Palma. És curiós però la trama inicial, la de l’arbre, queda diluïda i el que ha agafat protagonisme és la història de la meva ciutat.

El rerefons de la trama va molt més enllà. És un cant contra el pensament únic, per exemple.

Els insulars tenim una idea que ens fa certa gràcia i portem amb resignació, i és que ens creiem el centre del món. És com els superherois quan diuen que un gran poder comporta una gran responsabilitat [riu]. A través de la història de Ciutat Antiga, en parlo. Plantejo que hi ha un diluvi que dura dies, setmanes i el món comença a caure. Hi ha una crisi mundial. Irromp un règim de pensament totalitari que intenta refugiar-se d’aquesta natura que s’ha tornat hostil i ha provocat malalties i epidèmies. El llibre explica la història de l’única ciutat que s’hi resisteix. És una mica la Gàl·lia que lluita contra l’Imperi Romà. A partir d’aquí construeixo històries, unes reals, altres inventades (d’aquí el títol de Crònica desordenada) en una trama que vol ser un cant a la diferència.

També aborda la manipulació del llenguatge.

El llibre parla de la mentida, de la manipulació del llenguatge, de com el poder intenta canviar les coses per mantenir-se. El seu únic objectiu és perpetuar-se i dir que les coses sempre han estat així. El narrador de la novel·la és un Cercador de Noms que s’ha passat a la resistència. Podria ser el que avui en dia anomenem un cap de gabinet que contínuament està pensant noves maneres d’anomenar les coses que sempre són el mateix.

El fet que una de les normes del món que descriu a la novel·la sigui que està prohibit el paper, està vinculat a això?

I tant. Si no hi ha paper no hi ha memòria i si no hi ha memòria no hi ha identitat. La manera més ràpida de destruir qui som i tot el que hem aconseguit a nivell social és prohibir la memòria i eliminar el paper. Ara vivim dies de por: al coronavirus, als immigrants... Si aprofitant aquestes pors pots aconseguir eliminar coses com el paper, esborres les biblioteques o la memòria. Amb això tens molt de guanyat si vols imposar un pensament totalitari.

La seva feina com a periodista ha influït que prengués consciència d’aquesta realitat?

Totalment. A les Illes, en els darrers 10 o 12 anys hem vist molts processos judicials: fills i gendres de reis, presidents... Com a periodistes hem tingut el privilegi d’observar grans naufragis del poder. Al llibre en surten pinzellades. M’interessa molt observar el poder sense que sàpiguen qui ets tu. Sempre m’ha semblat literari. Evidentment, el narrador és un dels meus alter ego. És algú que descriu molt bé el poder, els seus mecanismes i trampes, i m’ha divertit escriure-ho. Quan escrius, hi ha una mica de tu en tots els personatges, encara que en alguns més i altres menys.

Vostè escriu per a la televisió i això es nota en el ritme cinematogràfic de la novel·la. Li agradaria veure-la a la pantalla?

M’encantaria. Però que es preparin perquè fa falta molt pressupost per construir els dos mons, el de vidre i el de la resistència [riu]. Jo vinc de locutar molt i el llibre té un ritme de locució, audiovisual. Està escrit per ser llegit en veu alta perquè crec que un llibre que no es pot llegir en veu alta no és un bon llibre. Avui la gran literatura, fins i tot la de comèdia, i també la seriosa, està a les sèries. Han suplantat el cinema estàndard i és on hi ha els grans pressupostos

Molts han fet referència a Blade Runner en llegir la seva novel·la. Tenia present la pel·lícula ?

Sí. Sobretot la pel·lícula, el llibre em va decebre. A hi ha molta cultura audiovisual, hi ha molt de Black Mirror, una sèrie que m’ha marcat molt. En aquest sentit, el tema de la tecnologia també és transversal al llibre, parla de com estem absolutament controlats, com se sap cada foto que fem, on la fem, amb qui... Estic convençut que les vacances del futur seran estar 15 dies sense cobertura mòbil ni internet. També hi ha influències de The Walking Dead i en general de la nova cultura audiovisual, segurament més que de la literatura que es publica darrerament.

I ja per acabar, tant vostè com el seu germà mostren una imaginació desbordant. És casualitat o ho han viscut a casa?

No ho sé [riu]. Som una barreja del pare i la mare, educació pública... Amb el Joan Miquel varem compartir habitació i guitarra 20 anys però com que sabem que tenim dos universos diferents, intentem mantenir-los independents, suposo que per no contaminar-nos. Ell no la va llegir fins que va estar publicada, però n’està encantat.