Regina Rodríguez Sirvent: “Enyoro profundament cada personatge de 'Les calces al sol' perquè m'han fet riure molt”

Està contenta, entusiasmada i a la vegada sorpresa de l’acollida de la seva primera novel·la, Les calces al sol (La Campana), una de les més venudes a la Setmana del Llibre en Català i de la qual es prepara una segona edició. Regina Rodríguez és vital, positiva i sensible. Se li posa la pell de gallina quan parla de la seva iaia, que vivia al carrer Riu Ebre de Lleida i que la va animar a emprendre un gran viatge. La Regina i la Rita, la protagonista de la història, acaben sent una sola persona.

La novel·la Les calces al sol és una mena de tsunami dins el panorama literari català. Poques vegades es riu tant llegint un llibre i quan l’acabés et queden ganes de continuar. Estem davant d’un relat esbojarrat, divertit i, sobretot, humà.

Déu-n’hi-do, amb Les calces al sol. El quart llibre més venut a la Setmana del Llibre en Català! Per a una escriptora novella és tot un èxit, no? Jo estic al·lucinant. No em coneix ningú i vaig presentar el llibre amb l’Antoni Bassas a Barcelona, i al cap de quatre dies, dins la Setmana del Llibre, la meva editora em diu que anàvem cap a una segona edició. Era un fet insòlit i més amb una escriptora desconeguda.

Debuta amb un relat de 500 pàgines i que no para de rebre elogis. Com està vivint tot aquest èxit sobtat? Sempre he estat una persona molt somiadora. Crec molt en els somnis i ara estic vivint el meu! Des que es va publicar Les calces al sol no hi hagut setmana que una publicació o una altra no l’hagi elogiat. Un bon dia vaig decidir anar a fer unes voltes per diferents llibreries de Barcelona i llavors em vaig adonar realment del que estava passant. Que entre centenars de llibres triïn el teu és una passada! La veritat és que sempre que he llegit un llibre que per una cosa o un altra m’ha impressionat o afectat, pensava tant de bo algun dia jo sigui capaç d’escriure un relat així!

Diu que va anar a fer un tomb per llibreries de Barcelona per veure com anaven les vendes de 'Les calces al sol'? Sí, i em vaig trobar amb situacions com la de la llibretera que estava llegint el llibre i no parava de riure i un client va i li diu: “No sé el que llegeixes però el vull.” Perquè la gent vol riure! Vol passar pàgina de moltes coses. Me l’he treballat moltíssim!

Creu que actualment la literatura que es publica és massa seriosa, massa complicada o trista... i 'Les calces al sol' és una mena d’alenada d’aire fresc?Això és el que em diuen.A veure, jo no controlo tots els llibres que surten al mercat, però sí que és veritat que potser hi ha una tendència, per la mateixa societat en què vivim, en la qual hi ha molta producció i que són llibres necessaris que parlen de feminisme, de la bretxa salarial... És que vivim enmig de tantes injustícies! Jo crec que es necessiten els dos tipus de literatura! Perquè, al cap i a la fi, Les calces al sol fa petar de riure però és tot real com la vida mateixa.

I el títol d’on surt? Hi ha un moment donat a la novel·la, molt important, en què surt la iaia, que per cert es va morir l’any passat i que va viure a Lleida tota la vida.

Ah, sí? La seva àvia és de Lleida? La que surt a la novel·la? Sí. I per a mi és molt emocionant poder presentar la meva novel·la a Lleida, perquè és la meva iaia i és la que surt al llibre. Ella va néixer a Andalusia, aquesta història és real... i va venir amb el tren El Sevillano fugint de la pobresa. Les seves germanes ja estaven a Cervera i ella es va instal·lar al carrer Riu Ebre, al barri de Cappont de Lleida, on va viure 40 anys. Hi tinc molta família aquí, i per això presentar el llibre a Lleida m’emociona.

La iaia per a vostè és un referent? La iaia és molt important perquè tu no pots emprendre un viatge com aquest, com el que fa la protagonista de Les calces al sol, sense tenir una casa ferma on tornar. Jo tinc una família que és molt forta, una família amb relacions molt íntimes. Totes les meves fortaleses vitals les tinc perquè jo sé que puc tornar a casa. Si tens aquesta xarxa tu ho pots fer tot en la vida i la iaia representa aquesta xarxa vital, representa la família i n’és la mentora. La iaia li fa un petit discurs a la Rita estant al terrat i amb les calces al sol. I li diu: “I que faràs?, no te’n vols anar? I et quedaràs aquí mirant com s’eixuguen les meves calces al sol tota la vida?” I la Rita en aquell moment pensa que té una gran oportunitat que la seva iaia no va tenir i que l’ha d’aprofitar perquè la nostra generació devem a la de les nostres iaies aprofitar totes les oportunitats que elles no van tenir. Mira, se’m posa la pell de gallina quan penso en la iaia.

És una novel·la autobiogràfica o no? Ho és. Tot va passar. Jo vaig fer aquest viatge de dos anys i vaig viatjar per 32 estats dels EUA. Quan em vaig posar a escriure em vaig preguntar què era el que realment volia explicar, quin era el cor d’aquesta història. Jo vaig anar a buscar la vocació com a metàfora.

S’ho va passar bé mentre escrivia el llibre? Mare de Déu, els panxots de riure que em vaig fer! El meu termòmetre és: si a mi no em fa pixar de riure, fora. Enyoro profundament cada personatge d’aquest llibre perquè m’han fet riure molt i per això em moro de ganes d’escriure la segona novel·la. Escrivint Les calces al sol als bars em mirava tothom perquè reia fort.

Als bars? Sí, i reia en veu alta. Als bars és on vaig escriure la novel·la.

Això és de pel·li americana. Molt! La novel·la l’he escrit en baretos americans i catalans! He escrit a tot arreu.

El relat és com una mena de carpe diem, perquè el que està clar és que la protagonista fa el que li dona la gana. Això és el que et permet la distància. Quan te’n vas de viatge tan lluny i a més en uns anys en què encara no hi havia les xarxes socials, aquesta distància tan tangible és el que et permet dir “puc ser qui vulgui, puc fer el que em doni la gana perquè ningú em coneix!” I això és l’últim alliberament, jo li dic l’últim baluard de la intimitat. El fet de sentir aquesta distància és una manera també d’enfrontar-te a tu mateixa, a les teves pors, a saber realment qui soc? Què vull fer? Què em motiva?

Al principi del llibre quan la Rita arriba a EUA hi ha una crítica velada a la societat americana però cap al final sembla que la Rita ha assimilat aquesta manera de ser i l’accepta. Bo, això! Jo potser no escolliria la paraula crítica, sinó que és una societat molt diferent a la nostra, a la mediterrània. Quan la Rita entra en aquella casa de cerebritos súper intel·lectuals detecta ràpid aquests contrastos i els sap valorar. Per exemple, a la casa on va a fer d’au-pair i a la vegada a aprendre anglès, els pares han creat un espai físic perquè els seus fills llegeixin, i ella això no ho tenia. Ella sap aprofitar molt bé aquestes avantatges.

Suposo perquè al final el que busca és ser feliç. El missatge d’aquesta novel·la és que busquis el que realment et fa feliç perquè llavors ho seràs sempre. Cadascun dels personatges té un somni, un objectiu i tots d’una manera o un altra el persegueixen. Hi ha un personatge molt important, que és la Roberta, la professora d’escriptura de la Rita. La professió d’aquesta dona és la seva vocació i és ser professora i la Roberta existeix. Jo vaig escriure una mena de redacció i el meu anglès era molt dolent, però ella, de fet ell, perquè en la vida real és un home, va veure alguna cosa en mi.

A la novel·la hi ha referències musicals que van des del Manolo Escobar fins a Radiohead... Tornem als contrastos. Van associats als personatges de la trama. Van lligats a l’estat d’ànim de l’escena. Quan la Rita està creuant un desert, sona Born in the USA, del Bruce Springsteen. Cada escena de la trama està molt treballada i utilitzo molt els sentits i una cançó en un moment donat ho pot dir tot.

I haurà una segona part? Si Netflix m’ho demana... És que jo com a com a guionista ho he escrit tot pensant que això pot ser una sèrie.

Hi haurà, doncs, més aventures de la Rita? Tinc una idea molt clara de quina serà la segona part. Serà també molt autobiogràfica. Perquè que quedi clar que jo no em puc desempallegar de la comèdia. La trama girarà entorn a les noves amistats que es fan a partir de complir els trenta anys: els secrets que no s’expliquen perquè no necessiten ser explicats. Serà una novel·la molt coral, hi haurà molta gent!