Adriana Manso, dissenyadora d'alguns anells de la Rosalía: "Crec que el plàstic ha estat molt demonitzat"

Una de les primeres aficions que va tenir l’Adriana Manso va ser modelar peces de plàstic de colors amb les mans. La dissenyadora ha convertit aquesta tradició de la infantesa en un gest d’expressió artística que ha acabat definint la identitat de La Manso. Amb una comunitat que ja supera els 190.000 seguidors a Instagram, la firma s’ha consolidat amb un univers visual inconfusible dins el sector de la joieria contemporània. L’any 2023 La Manso va obrir la seva primera flagship store (botiga insígnia) al cor de Barcelona, molt a prop de la casa on va néixer la seva fundadora. El local va ser dissenyat amb tècniques d’impressió 3D per reflectir l’estètica modernista i innovadora de la marca.

− Com va sorgir el projecte de La Manso? 

Vinc del món de l’espectacle. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre i després a la Politècnica de Terrassa, especialitzant-me en il·luminació. Vaig treballar quatre anys al Liceu i amb companyies de teatre. Paral·lelament, portava la programació musical del bar Ocaña de Barcelona. Des que era petita havia vist la meva àvia fent joies amb plàstics de colors, i sovint en fèiem juntes. Durant anys vaig somiar a emprendre un projecte propi. El teatre té un romanticisme evident, però alhora és una feina molt física i exigent. Necessitava un canvi. El meu hobby eren les joies i la meva feina el teatre; ara puc dir que això ha canviat: el teatre és el meu hobby i la joieria, la meva feina.

− Et va costar crear una marca des de zero? 

Això es porta a dins. És qüestió d’anar provant i tot es va coent a poc a poc. En el moment que vaig començar amb la meva marca, vivia amb la Paula Ribó (Rigoberta Bandini), i estàvem en un moment vital similar. Les dues teníem una gran necessitat de sortir de la zona de confort. No estava segura que fossin les joies exactament, però volia fer quelcom relacionat amb la moda. Em cridava especialment l’atenció crear un producte amb les meves pròpies mans. A més, feia anys que col·leccionava plàstics, així que vaig decidir crear un projecte de bijuteria de plàstic, que al final és el que havia vist sempre fer a la meva àvia.

− Vas pensar que podries fracassar? 

Quan inicies un projecte, l’únic que pot passar és que surti malament. Jo mateixa recomano no prendre-s’ho tot tan seriosament. Si no funciona, sempre es pot tornar a intentar o tornar a on estaves al principi. És important saber reconèixer quan tens una idea realment bona, i alhora detectar quan un projecte no és tan fort. No estàs lligat a una sola proposta. Abans de La Manso, havia provat altres projectes de bijuteria, un de roba vintage amb una amiga, etc.

− Sense ser-ne conscient, d’alguna manera vas projectar l’èxit de La Manso? 

Sí, en part. Vaig ser pionera a fer joies de plàstic i això va crear una necessitat que la gent ni sabia que tenia. No ho considero només sort, també va ser intuïció i ganes de provar. Crec que saber escoltar-te i experimentar amb materials i formes et permet projectar coses abans que el mercat les reconegui.

− Com recordes la primera vegada que alguna celebritat va portar una joia teva? 

Va ser increïble. Tenia 24 anys i em creia Déu. Sempre m’he considerat una persona molt descarada, així que em sentia imparable. El moment més impactant va ser quan la cantant Miley Cyrus va portar els meus anells en un videoclip. Tot el seu vestuari i els altres complements eren de marques com Dior o Chanel, i les úniques peces que sortien del patró eren els meus anells. A partir d’aquell moment, més famoses com Dua Lipa, Kylie Jenner o Bella Hadid van començar a portar els meus dissenys i a ensenyar-los a les seves xarxes.

− Gegants com AliExpress han copiat els teus dissenys en múltiples ocasions. Com ho gestiones? 

Les primeres vegades molesta una mica, però vaig canviar de perspectiva quan una entrevistadora de Vogue US em va dir: “Si AliExpress et copia, és que ho estàs fent bé”. És inevitable que et copiïn, però al final, les persones que compren anells d’imitació de La Manso per 1 euro no són el mateix públic que el meu. No és competència real perquè no és el meu target ni ho serà. Sí que fa mal quan marques petites imiten els teus productes, però això ja m’ha passat més recentment, quan per sort ja tinc un cert renom.

− Et van criticar molt per fer joies amb un material tan polèmic com el plàstic? 

Sí, al començament ningú s’atrevia a fer res amb plàstic, i menys dissenys de joieria. Vaig haver de defensar la meva proposta, però va ser divertit. El plàstic és un material molt interessant, reutilitzable i amb infinites possibilitats, i crec que ha estat molt demonitzat. La clau és tractar bé els detalls i ser coherent amb la sostenibilitat i amb el producte que ofereixes. Per exemple, ara hem tret una col·lecció de peces fetes amb materials orgànics com la patata o la cervesa.

− Com vas guanyar reputació dins el món del luxe i la joieria? 

Em sentia una mica intrusa, perquè no venia del sector del disseny ni de la joieria, però em vaig anar fent un lloc. Treballar amb Jean Paul Gaultier va donar-me una certa credibilitat i em va ajudar perquè em prenguessin seriosament. La Manso reflecteix molt la meva manera de ser. No sé separar la persona de la marca, així que em vaig limitar a ser jo mateixa.

− Tens por de passar de moda o de quedar-te sense idees? 

No. La moda és cíclica i és important parlar només quan tens coses a dir. No em preocupa quedar-me sense idees, el que em preocupa és no tenir prou pressupost per dur-les a terme. El projecte és autofinançat, així que cal decidir bé en què invertir i a vegades em resulta complicat, ja que sempre tinc propostes.

− Crees tu mateixa totes les peces? 

Tots els dissenys els creo jo i es materialitzen al meu taller de confecció, ubicat a la plaça Reial. Col·laboro amb dissenyadors 3D que imprimeixen les peces i amb un equip de renderitzadors que m’ajuden a perfeccionar els models, però tots els patrons són meus.

− Tothom està capacitat per emprendre? 

L’emprenedoria implica saber gestionar molt bé les situacions que et passen. L’emprenedor no ha de tenir por de perdre coses que encara no té. Has d’escoltar el teu neguit interior i intentar-ho, sense pensar-t’ho tant. No vivim en un país que ajudi els emprenedors, així que la clau és aprendre a reinventar-se.