Estil de vida

La presidència europea actual (hi ha una presidència europea, sí, amb una mena de govern, igual que hi ha un Parlament Europeu) és exercida per una dona. És la primera dona presidenta de la Comissió Europea (que és el nom del govern europeu), però per allò de les distàncies, i la poca informació sobre les competències i la incidència directa en les nostres vides, no ho hem celebrat prou. Diria que hi ha hagut més fasts amb la vicepresidenta nord-americana, ves que no m’equivoqui.

També hi deu tenir a veure que la presidència europea no és elegida per sufragi universal. El procés és curiós. Primer de tot, cal tenir present un altre òrgan, que és el Consell Europeu (que és un òrgan format pels caps d’Estat i de Govern dels estats membres). El Consell Europeu ha de decidir, per majoria qualificada, la proposta de candidatura a la Comissió Europea. El Parlament Europeu haurà de votar la candidatura proposada, que serà elegida si obté una majoria de vots –més sís que nos– tenint en compte el nombre total d’escons, no els que hi són. Un cop elegida la presidència, els membres de la Comissió Europea són proposats conjuntament entre aquesta presidència i el Consell Europeu (recordem, l’òrgan format per caps d’Estat o de Govern dels estats membres). El Parlament Europeu ha de votar per a aprovar-ne la composició. Per a nosaltres, pobres mortals, tot això ve a ser que ells s’ho tallen i ells s’ho cusen. Per això, ens fa molta enveja el sistema nord-americà, per mancances que tingui. La qüestió és que hi ha una presidència europea i un govern europeu que es diu Comissió. Fins ara, tot era una entelèquia. O un divertimento. Com el del dia que l’excomissari d’Agricultura Fischler va tenir un moment campetxano mentre passejava entre oliveres: va agafar una oliva i se la va menjar. L’any Von der Leyen, cognom de casada de l’actual presidenta de la Comissió, ha coincidit amb la pandèmia mundial (escric pandèmia mundial amb menys cangueli que si escrigués pesta negra, que això sí que fa cosa). I si les primeres decisions que va prendre a l’inici van sorprendre, com la creació de la vicepresidència per a la Protecció de l’Estil de Vida Europeu, ara fan pena. Contractes que no poden ser públics. Vacunes que no arriben. Comandes que no són ateses i aquí no passa res.

¿Ens podem imaginar que un ajuntament o un govern autonòmic o el Govern espanyol digués que no pot fer públic un contracte amb una farmacèutica?

Mentrestant, els europeus, que tenim vicepresidència de protecció d’estil de vida, sigui el que sigui això, que no en tinc ni idea, no sabem qui és el responsable de tot aquest malson. Ni sabem què fer per protestar, o perquè se senti la nostra veu. Diria que, finalment, el nostre estil de vida és resignació per esgotament burocràtic. No sé si li cal protecció.