Què hi fem?

Tinc una coneguda que explica que quan el cap la sorprèn amb preguntes sobre qui és, què fa aquí i quin sentit té tot això, es prepara un tallat o esbronca algú. Em sembla que ha trobat una aplicació pràctica als consells de psicologia de saló sobre educar el pensament negatiu perquè no faci males passades.

Segur que la pregunta sobre la raó de l’existència ens porta a entrar en un bucle sense fi. A més, donaria per bo que aquestes preguntes existencials apareixen quan tenim algun sotrac i ens hem d’aturar a recompondre’ns, que és justament quan més vulnerables som a les malifetes de la ment perversa.

Quan tot va rodat, o quan no hi ha novetats, anem fent. Fa uns anys, la revista El Ciervo va convidar 22 persones relacionades amb diferents àmbits professionals a respondre breument a la pregunta què fem aquí.

La majoria d’ells van fer èmfasi en el pròxim i en la necessitat d’entendre la Humanitat com una comunitat amb la qual tenim un compromís: hem de fer el bé. Som aquí per un accident còsmic, però ja que hi som, perseverem, perquè forma part de la nostra naturalesa fer-ho, o ens acomodem, o mirem de fer més o menys feliços els que tenim a la vora.

No sé si faig un bon resum, en tot cas el reportatge és accessible online. A mi em queda sempre mal gust de boca quan llegeixo o escolto massa gent que predica sobre la bondat de fer alguna cosa pels altres.

Si només la meitat fos cert, em poso a comptar, de ben segur que hauríem arreglat el món. No vull semblar cínica, que jo també estic convençuda que som aquí per a fer-nos companyia els uns als altres, i fer-nos sentir segurs.

La cosa és que penso que, llevat d’aquelles excepcions que deixen empremta, la majoria no anem més enllà de les paraules i les bones intencions. I segur que amb un parell de petites modificacions en la conducta faríem un bé extraordinari a la Humanitat.

Llenço una proposta senzilla i barata: modificar el llenguatge per a evitar ofendre o atacar comunitats per comportaments individuals. Pensem que quan es va encetar la cursa contra els musulmans –hi ha qui diu que arran de l’atac a les Torres Bessones, un acte terrorista en què estaven involucrades persones concretes, no els 1,9 milions de musulmans que hi ha al món–, vam donar llum verda a les persecucions de molta gent pel sol fet de tenir una fe o haver nascut en un país determinat.

Hem arribat al punt que, a la regió xinesa de Xinjiang, algú pot acabar en un camp d’internament pel fet de refusar l’alcohol o el tabac, perquè es considera que segueix el codi de l’islam. També hi ha bones persones que pateixen la violència extremista en nom d’una divinitat, sí.

I segur que quan deixem de ser contrafanàtics amb el llenguatge podrem discutir més i millor sobre els fanatismes i les conseqüències.