La pressió estètica en l’adolescent pot desencadenar problemes en l’alimentació

Els ingressos hospitalaris al territori estatal per trastorns de la conducta alimentària (TCA) en menors han augmentat un 11% anual des del 2016, amb un preocupant repunt del 26-28% anual en el grup de 10 a 14 anys des del 2019. A nivell global, aquests ingressos van arribar a duplicar-se després de març de 2020, segons l’estudi Hospital Admissions for Eating Disorders in Children and Adolescents in Spain: A Population-Based Study de l’International Journal of Eating Disorders. No és una coincidència, ja que la pressió estètica, intensificada per les xarxes socials, comença a afectar cada vegada més aviat. S’ha detectat que des dels 7 anys molts nens manifesten inquietud per la seua aparença, influïts tant pel que consumeixen a internet com pel seu entorn proper.

La clàssica operació biquini ha canviat de nom i ara es coneix com summer glow up. Està circulant un desafiament que posa els pèls de punta: el 75Hard. Consisteix a mantenir durant 75 dies una alimentació estricta, fer exercici diari, fer una foto del cos cada dia per seguir els progressos i llegir almenys 10 pàgines diàries d’un llibre de no-ficció. Planteja que durant aquests dies s’entreni 2 vegades al dia, 45 minuts en cada sessió, i recomana beure gairebé 4 litres d’aigua. A més, anima a una alimentació sense ultraprocessats, ni processats de baixa qualitat nutricional, en què els antulls es resolen amb versions fit.

A TikTok també hi ha una comunitat anomenada skinnytok que fa apologia de l’extrema primesa. La polèmica campanya de la farmacèutica Novo Nordisk per parlar “sense filtres” de l’obesitat, va generar rebuig a les xarxes, ja que la van titllar de grassòfoba. L’explosió dels fàrmacs antiobesitat (Ozempic) i l’auge de comunitats virtuals que promouen la primesa han tornat a posar contra les cordes els corrents de diversitat i autoacceptació.

El sentiment de pertinença és clau en l’autoestima dels adolescents, la qual cosa explica les conductes imitatives entre si. Per això és important que els i les adolescents puguin adquirir arguments crítics, així com eines tant intel·lectuals com emocionals per fer front a la pressió estètica actual, segons la doctora Marta Carulla-Roig, psiquiatra infantil i juvenil de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. “No es tracta de criminalitzar a la cirurgia estètica ni tampoc les models o les xarxes socials. Es tracta de l’ús que fem de les coses. Una altra qüestió és l’impacte tan gran de les xarxes socials, aquesta pressió estètica, i també aquesta accessibilitat a fer-se tractaments de cirurgia plàstica i estètica. I sobretot, no idealitzem la primesa, no idealitzem el cos estètic que ens imposen. Aquesta és la qüestió”, va assenyalar a Catalunya Ràdio.

No tot el que visualitzem a les xarxes socials és real, ja que la majoria de fotografies acostumen a estar retocades amb filtres o programes de tractament de la imatge.

Fins a quin punt la pressió estètica afecta avui dia la salut mental dels adolescents?

En la nostra societat, molts joves senten la necessitat de complir certs estàndards de bellesa. Cada generació ha tingut els seus i això cal dir-ho, però ara la influència és més gran en ells, per la qual cosa és fàcil entendre que els més afectats per aquesta pressió, per aquests desitjos, acabin per tenir problemes en l’autoestima, l’ansietat, la depressió i els trastorns alimentaris.

Quin paper juga la grassofòbia en la construcció de l’autoimatge dels joves?

Aquest controvertit terme, grassofòbia o bé obesofòbia, està assenyalant el rebuig de les persones que presenten obesitat, la qual cosa es defineix millor com a “estigma per pes”, per arribar més tard a la “discriminació per pes”. En joves ho veiem a través del bullying quan està dirigit cap a d’altres. Quan va dirigit cap a un mateix, pel mètode de comparació constant amb un model inadequat, és fàcil que porti a trastorns en les àrees abans comentades.

En quin moment una preocupació pel físic pot derivar en un trastorn psicològic o de conducta alimentària?

Els anomenats trastorns de la conducta alimentària (TCA) estan facilitats per diversos factors, que participen en diferent proporció en cada cas a tractar. Tenim en compte la pressió social, però també l’autoestima, així com els factors biològics i genètics. L’adolescència és l’etapa de més vulnerabilitat, segons múltiples estudis. En aquesta etapa, de “normal insatisfacció” comencen múltiples dietes. També, en els nostres serveis assistencials, és l’etapa en la qual es presenten els debuts de la majoria dels casos, tant en dones com en homes, no ens n’oblidem. Remarco això últim perquè hi ha tendència de construir un discurs en femení quan s’esmenten TCA.

Quin impacte tenen els retocs estètics o filtres digitals en la percepció corporal dels més joves?

Està clar que un filtre altera la realitat, per tant, facilita dos coses: Si el veu en els altres, a la xarxa, es potencia el desig d’assemblar-se a aquesta persona de referència, la que influeix en la seua vida, per la qual cosa estarà frustrada per no aconseguir prou semblança i probablement recorri a mitjans per atansar-s’hi o assemblar-s’hi, com pot ser la cirurgia estètica o bé l’ús de filtres en el menor dels casos. L’ús d’aquests “filtres de bellesa” per presentar-se en societat, comportarà més tard més esforç a “donar la cara”, per la qual cosa és probable que es practiqui la conducta d’escapar. Repetiré aquí, el mateix que per als TCA, el tema de gènere, ja que dones i homes utilitzen filtres.

Com pot abordar-se des de les famílies i els centres educatius la pressió estètica en l’adolescència?

Cal una orientació per desenvolupar una imatge corporal positiva i saludable. Una estratègia per a les famílies és comunicar-se obertament, la qual cosa és especialment difícil en l’adolescència, ja que cal haver-ho treballat abans. Després tenim la possibilitat de fer de model, de modelar amb l’exemple, evitant comentaris feridors o jocosos sobre persones amb cossos no normatius i practicant una mica d’exercici físic, que no sempre ha de ser igual que acudir al gimnàs. A l’escola, treballar el currículum afegint temes d’acceptació corporal, promoure l’ambient inclusiu, capacitant els docents. Per últim, i no menys important, treballar amb la figura del psicòleg educatiu de referència per a aquest institut, que serà part de la formació general i també de la detecció precoç d’aquests primers casos, per poder derivar-los eficaçment, és a dir, sense pèrdua de temps i al lloc adequat.