TRIBUNALS
Condemnada l’empresa dels radars de trànsit de la ciutat de Lleida per carregar a la Paeria les notificacions
L’UTE Mobilitat Lleida va endossar a l’ajuntament 243.000 € de les cartes amb les sancions als fittipaldis de la capital. Dos tribunals sentencien una dècada després que aquest cost l’ha d’assumir la contractista
Un dels radars fixos instal·lats en un cèntric carrer de Lleida ciutat.
Privatitzar activitats lligades a l’exercici de drets fonamentals, en aquest cas la seguretat viària per la seua relació amb la protecció de la integritat física i sovint de la vida, comporta el risc de deixar serrells oberts: un d’aquests detalls, el referent al cost de notificar les sancions als fittipaldis que circulen pels carrers de Lleida amb excés de velocitat o se salten els semàfors, ha donat lloc a un curiós plet entre la Paeria i l’empresa que va gestionar entre el 2014 i el 2019 aquestes tasques de vigilància a l’espai públic que, a compte que l’UTE Mobilitat Lleida pugui recórrer en cassació a la Sala Civil i Penal del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), s’ha tancat amb la condemna a aquesta última.
L’UTE haurà d’assumir els 243.474 euros que va intentar carregar a la Paeria pel cost que van assolir en els exercicis del 2016 (94.897 €), 2017 (57.718 €), 2018 (63.412 €) i 2019 (27.217 €) les notificacions postals de les sancions remeses als infractors.
El plet, tancat en la seua via ordinària set anys després que el 2019 la contractista i l’ajuntament comencessin les seues discussions jurídiques, s’acaba més d’una dècada després que fossin interposades les primeres sancions del bloc, el 2016, en una altra paradoxa que se suma a l’assumpte que inclou la gestió de les sancions per excés de velocitat.
Tant el Jutjat Contenciós Administratiu de Lleida primer com la sala d’aquesta jurisdicció del TSJC després han rebutjat els recursos de l’empresa contra la resolució de la Paeria al considerar que, en ambdós instàncies, l’UTE va plantejar aspectes jurídics que no havia inclòs en la seua al·legació inicial contra la decisió de la Paeria. El primer tribunal va inadmetre el plet al considerar que incorria en “desviació processal”, mentre el segon concloïa que “el recurs d’apel·lació ha de ser desestimat al considerar que la recurrent incorre en desviació processal”, en ambdós casos “sense entrar en el fons de l’assumpte”.
L’empresa plantejava que la decisió de la Paeria suposava “una ruptura substancial i rellevant de l’economia del contracte” en el seu perjudici, la qual cosa el portava a reclamar la nul·litat de les liquidacions, és a dir, que assumís el cost de les notificacions la Paeria, o, en el seu defecte, que s’apliqués un nou sistema per calcular la seua quantia amb una reducció del 58%.
L’ajuntament, per la seua part, manté que “el contracte firmat establia amb claredat que el cost de la impressió i de les notificacions aniria a càrrec de l’empresa contractista”. També destaca que no faci notificacions electròniques.
L’empresa concessionària d’aquest servei estava integrada al seu torn per dos empreses: Sociedad Ibérica de Construcciones Eléctricas i Benito Arnó e Hijos.
