Comerç autoservei

Llegeixo que una altra botiga històrica de la nostra ciutat ha abaixat la persiana per sempre més. Una altra botiga de tota la vida ens diu adeu perquè, diu en aquest cas la mestressa, no hi ha continuïtat i ha arribat l’hora de la merescuda jubilació. El cas és que, per una o altra raó, les botigues que sabien de l’ofici van tancant portes i deixant un panorama comercial ben galdós.

N’hi ha que poden pensar que no n’hi ha per tant, perquè si una botiga tanca sempre n’hi haurà una altra que obri portes però aquest és un concepte ben equivocat perquè el comerç tradicional està desapareixent en benefici de la més absoluta mediocritat. Tot plegat la tragèdia va començar per les benzineres. Recorden que d’un dia per l’altre ens vam adonar que havia desaparegut el noi que amablement t’omplia el dipòsit i et netejava els vidres? Va ser a partir d’aquell dia que es va inventar una paraula; allò tan vulgar anomenat “autoservei”, és a dir, paga el mateix per un servei que ja no tens i que tot d’una ens va convertir a tots en nois de benzinera, un ofici ben respectable però que va bescanviar els papers: de clients a passerells.

Ara nosaltres ens posem la benzina, ens netegem els vidres i paguem la benzina a preus estratosfèrics com xaiets resignats. Doncs aquesta plaga es va anar escampant com taca d’oli substituint el comerç tradicional on el client era tractat com el que era “el client”, perquè en el comerç tradicional al client no se’l tutejava ni tampoc se l’ignorava. Els dependents sabien el que venien i ho sabien vendre perquè coneixien el producte.

Recorden les Sederies Catalanes? Allí fins i tot l’aprenent més jove de la botiga sabia de teixits: el que era el cotó, la llana, el tergal, la seda i els magnífics llençols de la vídua Toldrà. I les sabateries? Ho recorden? Et posaven la sabata amb el calçador i et premiem la punta per comprovar que era el teu número. Ara la majoria de botigues, llevat de les que encara resisteixen, semblen magatzems al major on la roba barata es podria vendre a pes.

Ja no es fan aparadors endreçats perquè s’ha arribat a la conclusió que no cal perdre el temps en sofisticacions. Perquè el client ja no és “el client”, sinó una part d’una massa amorfa que no mereix respecte ni atenció. Hi ha botigues on s’ha perdut fins i tot la bona educació. No et saluden a l’entrar ni tampoc al sortir. En fi, un absolut desastre que sembla no tenir aturador.